Jardí bàrbar

Deixa que la llum de l’alba arribi
al lloc on tot l’espai és un incendi.
Habitaràs l’estança, el jardí bàrbar,
l’ull i la veritat humida del seu centre.
Com aquest alè animal que busca
la consumació del crit en el silenci.

Posseir l’instant
Ara: més fonda la ferida,
més obert el món i el domini de l’aire.
¿Escoltes la música,
l’antiga harmonia de la pols i la pedra?
Diríeu que tot esdevé la imatge cega
d’un bosc desert, successió residual
de les vides i les morts. Diríeu.
Diria que les mans es fonen en el darrer
reducte de l’ombra,
ala sense ocell i vol sens ala. Diria.
Quasi la transparència muda del paisatge; el glatir del llavi,
la veu i l’eco, quasi la vexació d’un cel
perdent-se entre el carnatge dolç i fosc
de la garriga.
Quasi la mort:
oh memòria fugissera de l’instant!