Vida diària

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.
Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

De quan ençà espero?
On fou el començament?
La pedra era llisa,
res no torbava el seu son.
S’obren portes
a tenebres inhòspites,
llisca l’aigua
per les fondes
cavernes del son.
Inquiet, es dreça el somni.
Per on navega?
On?
Sura dins la fosca
l’ala tènue
d’una paraula en camí.
Sobre un blau infinit
es bressa indefens,
el desig.
Romp el silenci
la veu que crida:
Sóc jo.