Córrer la taronja

L’ànima aviat enverina el cos i pren formes malaltisses, no suporta ser
mirada. Els uns la porten als dintres, als altres els és ombra—Ningú no
camina al seu devora.

a Andreu Vidal, i. m.

I m’ho ha de dir la matinada,
esmelegant-se, insomnes?

I l’esglai que t’ha pres, i a l’anar a caure—
I quina v’ritat deia, que l’esgarres?

I els ràpids neguits de la pols
ara,

la fulla inesperada de l’insecte,
les mans i els coves acabats de collir,
la mala herba que et creix, tendre
verd rabiant, fum viva,

esta aigua, dolcesa, verí, que encens i vesses
quina mà me l’aboca, quin vent
pluig?

Que és verda l’aigua,
la vestidora!

Té, tremolós gris àlic,
les cordes dels sols en terra caigudes,
vent plata d’oliveres, plata
de verd
núvol.