El vagabund

L’Aspriu netejà un tros de vidre de la finestrella i atalaià al defora. El prodigiós campanar de la col·legiata de sant Feliu, vista contra llum de la celístia, era més meravellós que mai. Tenia l’esveltesa d’un enorme xiprer. Per a albirar-lo fins al vèrtex calia aixecar el cap. Un inici d’alba travessava els finestrals i assiluetava les adormides campanes, la filigrana de les arestes i els calats de les ogives. I part damunt, encara, es distingia la massa ombriua i feixuga de la Seu, que dominava un escalonament fantàstic de teulades i xemeneies negres com la tinta. A baix de tot, a l’abisme, la llorda i pintoresca renglera de cases velles i desiguals es reflectia confusament en l’aigua espessa i calmosa del riu, amb la infinita varietat de penjarelles i andròmines que emplenaven balcons finestres i galeries. Això, tan grandiós i dramàtic, desaparegué ben tost, i Innocenci s’adonà que ho estimava més del que creia.

Quan minvava la llum de la claraboia del seu estudi i els objectes s’esfumaven dins una atmosfera grisa i opalina, ell sentia una rara opressió que el feia sospirar. (…) Llavors obria una finestra que donava sobre l’Onyar, s’estintolava a l’ampit, encenia la pipa i feia divagar l’esguard amunt i avall del riu; per la pintoresca i bigarrada confusió de balcons i galeries de les cases d’enfront i per l’espai que s’albirava part d’allà dels teulats i xemeneies. L’esperit, a poc a poc, esdevenia aquietat i el pensament s’interessava per les coses foranes, i deixava en pau l’etern i turmentós furgar en l’ahir i en el demà. Una melangia romàntica s’emparava d’Innocenci, i, en aquest estat, l’escometien rares i imprecises fantasies.

L’atri del convent de les monges Caputxines, l’entretenia una estona. Res com allò, tan senzill, tan pur, no podia expressar, més categòricament, la humilitat, el rigorós asceticisme i la infrangible clausura de les religioses! Aquella grafia tenia l’austeritat necessària per salvaguardar-les del tuf dels prostíbuls que les envoltaven, prostíbuls la majoria d’ells concorreguts per sorges i murrialla. Era molt difícil de sostreure’s a l’aguda curiositat que desvetllava aquest convent hermètic, estoig d’unes existències dedicades a la mortificació, gustoses d’esdevenir sordes, mudes i orbes, de lliurar-se abans d’hora a la tomba, de començar a viure la mort.

L’església de Sant Lluc, l’absis de la col·legiata de Sant Feliu i les dues massisses torres que flanquegen l’esvelt portal de sobreportes – límit de la primitiva Girona- formen quatre cantons d’aspecte bròfec, com de ciutadella o de presidi medieval. El vent s’hi acanala, hi bufa, hi xiula i s’hi enfredoreix i el sol a penes hi llisca, i vent i sol semblen conjurar-se amb els murs per fer d’aquest lloc el més desagradable i esquiu de la ciutat. Innocenci hi passava amb el cap ple d’històries de cilicis i dejunis, d’intrigues negres i de martiris ocults.

Però hi havia un lloc que atreia els artistes com la mel les mosques: Sant Pere de Galligants. La mil·lenària església, vista des de la banda de Sant Daniel, tota madura i daurada del sol del matí, amb el seu campanar octogonal encimat de merlets triangulars i amb dos venerables xiprers d’avançada, oferia una visió romàntica singularíssima. No existia un sol pintor indígena, ni en passava un de foraster, que no l’hagués pintada. A Innocenci, mancat del do de saber triar els temes verament pictòrics, ara els altres l’hi donaven ja escollit. Maldà de bell nou, com ja havia fet en anteriors provatures, amb la resistència passiva dels estris i de la matèria, posà gruixos de colors i els tragué amb un cop violent d’espàtula i sols aconseguí excitar-se contra ell mateix.

La casa on s’efectuaven aquestes tertúlies gairebé familiars era la mateixa del carreró. A l’estiu es reunien en una poètica terrassa que hi havia al darrera, a l’entorn d’uns vetlladors ben proveïts de begudes fresques. Era un bell recer a cobert de mirades indiscretes, ben conegut dels comissionistes i pintors forasters, que anaven allí a matar el tedi i les decepcions. En un costat, una gran margenada coberta d’acàcies gegants i de romeguerons s’estimbava des de les parets exteriors dels claustres de la Seu fins a les profunditats del Galligants. Espai tancat, atapeït de vegetació, intransitable com un racó de jungla. Al fons i al lluny, les primeres cases de Sant Daniel, amb el formidable enderroc de la Torre Gironella i el camí del Calvari, coronat d’oliveres, a la dreta, i amb el coster pedregós de Montjuïc a l’altra banda, acabaven de completar aquella mena de clos apacible i pintoresc. Alguna tarda escadussera també s’hi deixaven caure. Llavors elles, desfardades i sense maquillar, planxaven i cosien, tot enraonant de mals i de remeis, de labors i guisats, com qualsevol dona de sa casa. A penes feien cabal dels minyons, si no era per consultar-los alguna cosa refiades en llur superior coneixement.

Però l’objectiu d’Innocènci era la Torre Gironella. La voladura ordenada per Napoleó en 1814, despitat per la resistència dels gironins, ha deixat enormes crostons de pedra i calç endurida pels anys, encastellats i primparats uns sobre els altres, al peu mateix d’una gran margenada. N’hi ha, d’aquests crostons, que semblen disposats a rossolar a la més petita empenta. Alguns han giravoltat fins al peu del viarany que mena a les Creus, i els que passen per aquell indret es malfien dels que resten, en una posició d’equilibri que a par inestable.

(…)

Llarga estona esguardava les runes. ¿Com expressar tot això amb els colors inerts dels seus tubs i l’indocte mecanisme dels seus pinzells? Emprenia amb calma la pujada pedregosa al Calvari.

Després Innocenci pujava pel carrer dels Alemanys, carrer estret i silenciós, de cases grans i d’aspecte senyorívol, amb portes amples, adovellades, mai obertes. Estem gairebé segurs que, si hi truquéssiu amb força rebotent el picador d’anella, sols us contestaria la ressonància interior. I, amb tot, juraríeu que estan habitades. Però per qui? Ah!, segurament per éssers enigmàtics! Per algú que dorm de dia i surt de bella nit per la xemeneia, com les bruixes.

A Girona, els convents i les esglésies formaven una xarxa ineludible. Els menys familiars a la devoció de la seva mare no deixaven de desvetllar-li la sensació de reviure una tarda de sol endolat, plena de nyonya, de rara tendresa i de flaire de bunyols; una tarda muda i sorda, sense un toc de campana, ni un retruny de roda, ni un crit de carreter, una tarda durant la qual li havien estat defesos els jocs, les rialles i les cançons; una tarda de pujar i baixar carrers costeruts i escales interminables, de coixejar a causa de d’unes sabates estretes, de tornar-li a la boca el regust d’oli sofregit, d’enlluernar-se amb el birbilleig de centenars de ciris, de prosternar-se damunt les lloses sepulcrals i de sentir als llavis el contacte fred de molts genolls amb nafres i de molts peus sangonosos, travessats per claus deformes.

En ocasions resseguia la ciutat alta. Els indrets preferits eren la plaça de Sant Domènec, on el grandiós convent del mateix nom —avui convertit en caserna—, a desgrat de tota mena d’atiaments irracionals, encara ofereix una bella perspectiva.

Acabà d’ennoblir aquest paratge l’edifici de l’antiga Universitat gironina, vulgarment anomenat «Les Àguiles»; quatre parets desmantellades en un racó de les quals, suprimides les «boles» d’estricnina, hi havia, llavors, el dipòsit dels gossos recollits pels llacers del Municipi en ímprobes caceres.

Trista plaça, esbarjo d’estudiants, petjada de monjos i de savis, ara camp de maniobres dels soldats i lloc de neteja de màrfegues i llits, plens de la posterma regimental.

La primera impressió que sentia era la d’enxiquir-se. L’amplària colossal i agosarada de la nau única, l’esveltesa de les columnes i dels arcs que talment sembla que vagin a cercar les claus de la volta a l’infinit, i la majestat del conjunt, alhora que meravellen el visitant, li produeixen la rara il·lusió de tornar-se una volva.

(…)

En la solitud, lleugerament perfumada d’encens, la llum dels vitratges policromats relliscava per les parets, per les lloses sepulcrals i per dintre les capelles, seguint la lenta declinació del sol