Demiúrgia

Jo voldria escriure
els versos més amables i planers,
com ho saben fer els poetes nets de culpa,
evitant l’excessiu, la dissonància,
sense caure en el parany del mot pervers,
amb la minsa mesura de no comprometre
ànima ni nom. Com ells voldria escriure.

(Amb els dits prims i polits
sostenen la ploma de l’au infal·lible,
i no esgarrapen sinó que acaronen
la pell blanca del full; l’estremiment
de plaer serà el poema
que el món esperava.)

Com ells voldria escriure, amb aquella fina
punta de tebior. Passaríem per alt
els detalls de l’asfíxia, l’amor dels carnissers,
el greix de les majúscules, la instintiva
certesa de l’home: moriré.
Només celebraríem
una certa bellesa, una certa penombra.

I després, desar el cor
al calaix de les eines ben greixades,
i esperar, com els justos –que vingui–,
la immortalitat.