La base de dades de les Lletres Catalanes
L’amor havia estat el reclam multicolor
dels bars de moda amb música de Blondie.
Ella tenia la pell aspra,
veu de noia trencada per l’alcohol.
La tocava en l’aire entre formes sense forma,
ella es queixava del refredat mentre fumava.
Carrer Agudells cantonada rambla del Carmel:
un túnel com els budells del somni,
crits de joves llibertaris travessant dècades
entre tirs de la policia i ordres per megafonia
com amenaces, dissolució.
Somni-malson negre,
negre com una nit negra sense tu,
negre com una llamborda negra,
negre com un negre negre.
I tu de què em parles?
D’una cultura de tanatori,
d’un rumor que no interessa ningú,
de tu, em parles de tu.
Jo vaig amb una pressa desesperada
i el món es mou a un ritme desesperant.
Corbates de blau pastel,
noies disfressades amb vestits de gasa
que marquen els pits.
Et despullo mentre preguntes per què.
Calla, mira, no repeteixis històries,
no vulguis saber el que no saps
ni voldries saber després de saber-ho.
Perquè ja ho saps:
somni, malson i negre,
negre com una nit negra sense tu,
que no vull,
negre com una llamborda al teu cor,
negre com els batecs sobre el pit
sense sostenidor negre,
sota el vestit de gasa negra,
negre com un negre ben negre.
Text:
Veig les cases, els descampats de Can Baró
o el teu perfil, fred o calor, odi i amor
entre sobrietat i alcohol.
Cerveses llargues que cauen com cops de boxa,
estiu en dies martiritzats per l’agonia
fins que la nit els alleuja.
Lectura ràpida, vol lleuger quan tu hi ets,
pas cansat sobre filferro roent la distància,
mig gram d’heroïna no dóna pas per a tant,
ansietat lenta quan sento que la teva veu se’n va,
programes de televisió que repeteixen els mateixos gags,
impertinència tot el que no sona a tu o a les teves mans,
llavis que diuen sempre sí i no saben que és possible
dir potser. Crida’m en el buit quan viatgis sense mi,
crida’m entre somnis quan viatgi sense tu.
Toco els teus braços gèlids com el ferro de l’estructura,
terra de taulons de fusta i fòrceps al vent que xiula,
també entre els pins i les antenes solitàries,
que senten nostàlgia de les barraques,
de la pobresa oblidada a la muntanya
oblidada de l’antiaeri que defensava la ciutat
com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos.
Passegem de nit, sols com només viuen els orfes,
la caiguda és com la riera d’Horta sense fanals,
negra com la gola del llop
o blanca com els ullals.
No hi ha lluna, ni desig, ni compassió.
L’amor és, també, un camp de cards,
desequilibri físic, diàleg impossible.
Et repeteixo, amb reserves, el vers del poeta:
«No hi ha res de bo en tu, per això t’estimo».
Text:
Torno al Camí dels Àngels quan el temps ja no és invisible:
els murs de les finques, els forats de les antigues barraques
s’alternen amb els matolls i les cases d’obra vista.
De la muntanya perduda queda ben poca cosa:
l’erosionada façana del bar Patines
i el timbal d’uns joves gitanos sota la llum del fanal.
Tones de ciment separen la naturalesa,
enorme abocador d’escombraries
dels carrers que l’ajuntament ha asfaltat i numerat.
Sobre la batalla de les pintades, els graffitis mostren
joves punkis, revolucionàries adolescents, com ella va ser.
I si intento acostar-me al seu somni utopista,
tampoc no puc confiar en la memòria,
ni en Déu,
ni en ella.
Ni els nois de la font podrien contar
els dies en què les venes de Montse, netes,
contrastaven amb les de la resta dels amics
mentre assentia o queia en converses gangrenoses
de ionquis sota l’equilibri del pols
mantenint una cullera d’acer inoxidable robada del bar.
Ella els recollia amb paciència o els observava, de reüll,
en les convocatòries hipodèrmiques,
en aquesta mateixa font de darrere la Creueta.
Jo, que havia buscat l’amor on no hi era,
no l’estimava quan la veia desistir
de la vehemència de les discussions vanes,
vella musa de pits elèctrics,
que es tancava en barres americanes
per una mica de jaco mal tallat.
Text: