Julita

Una furiosa empenta que van donar a la porta tragué del seu silenci i meditació els dos heterogenis interlocutors. I va entrar a la cambra el més petit dels nostres amics, en Gilet, fet una llàstima de la manera com anava. Moll de cap a peus; enfangat fins qui sap on; rajant aigua els seus cabells; fatigat, vermell, tornant amb prou feines el respir. Sense recordar-se de cap brot d’urbanitat, atesa la persona que va trobar amb en Carles, no fa sinó tirar-se-li al coll, desgraciant-li la levita, i amb veu que semblava un gemec:

—Vostè que l’estima… —va dir—, vingui; correm-hi, potser encara hi serem a temps! Torna a fer el vent de suara i ve un altre temporal…

En Carles, per l’agitació que ja el tenia abatut, i per l’aspecte estrany, d’en Gilet, no entenia tot allò que volia dir, i només responia:

—Què… Qui… A on?…

—La Julita! —va dir amb un crit que fins va sobresaltar el que semblava francès—; que ha passat pels horts, corrent cap avall, com si no toqués a terra… I sense anar gens abrigada… I estava d’allò més blanca… I jo he corregut darrera d’ella per dir-li que no anés lluny, que tornaria a ploure, i no l’he poguda aconseguir… Estic que el vent la duia… I la terra és iota esllavissada; tot d’arbres trencats embarassen el camí, i el riu baixa abundós i amb uns udols que espanten… i, per gota que ella se sufoqui… Per això he corregut a dir-ho a vostè; que encara ningú més no ho sap… Sí, ha anat seguint, i és a l’indret de la Farga…

En això en Carles s’havia aixecat, i els cabells se li eriçaven, i mirava en Gilet amb una vista espantada, i no deia res… I el pobre noi se’l mirava com el seu Esperit Sant, i es fonia perquè no prenia una resolució. Per fi pogué parlar.

—I… com s’hi va —exclamà— per salvar-la?

Potser que en Gilet no havia discorregut que tan poc avançarien dos com un sol, sinó que en la impossibilitat de socórrer-la ell havia volat a donar-ne avis a aquell que tantes voltes havia vist estampat en els seus ulls. L’estran­ger, qui sabia ben bé qui era la Julita, i que llavors havia cobrat simpaties per en Carles i admiració a en Gilet, també va aixecar-se; prengué amistosa­ment les mans d’en Carles i va dir-li:

—I el meu cavall?…

Tots dos van respirar.

—Ah! —féu en Gilet amb senyal d’esperança.

I com que en Carles no respongué, l’altre el féu seguir cap a baix, quasi per força, tot dient-li que era manyac com un xai, més llest que el torb, valent com un lleó, sofert com un camell, que era normand i es deia «Etna».

Inflamat pel bon desig, afanyós d’una esperança:

—Sigues a la Plaga dels Plàtans! —digué a en Gilet—, ja resolt a tot.

Entretant  tota la família estava consternada, sense saber ben bé el que passava. L’«Etna» fou en un instant ensellat i muntat per en Carles, que no seria tan bon cavaller com el seu amo, però que poc se’n devia faltar. En Gilet ja havia desaparegut; ells dos no responien a cap pregunta, i sols quan les pedres del carrer guspirejaven foc pel galop de l’animal, per tota explicació els va cridar l’impetuós jove:

—A buscar la Julita!…

I ja no va sentir l’explosió del desesper en les aterrides senyores. En girar una cantonada, l’«Etna» es va topar amb la manyaga del senyor Serapi. No sé el que pogué pensar el bon cirurgià… El va aturar i va cridar amb veu des­feta:

—Carles, Carles, on vas?

—A salvar-la! —respongué.

I ja el va perdre de vista.

Pobre pare! No ho va comprendre tot; però sentía una angúnia terrible en el cor. En deixar les darreres cases de la vila, en Carles posà el cavall un moment al trot; era impossible d’aturar-lo. N’hi hagué prou perquè en Gilet, que era una daina i que tenia el salt ben calculat, amb un bot pogués enfilar-se sobre, darrera d’en Carles, tenint-se de la seva cintura. L’«Etna» no en féu altre estat, només que, com si comprengués allò  a què anava, es tornà a dis­parar, i volà la terra com una fulla emportada pels vents. Les ferradures, com si esgarrinxessin les roques, es barrejaven amb el terratrèmol dels trons llunyans que commovien sense interrupció els espais. Portada en les ales escumoses del Ter, baixava, sens dubte, una segona tempesta, i la negror s’anava estenent pel cel. Només a la banda de per avall s’albiraven encara els paisatges il·luminats pel sol de la tarda, lluny, darrera les bromes que en­fosquien tota la vall, com la llum dèbil d’una feble esperança guspireja a dins un cor ennuvolat de penes. Semblava que era només per a guiar la carrera vertiginosa de l’«Etna». Cavall i cavallers semblaven un element de la tem­pesta, tot fent gemegar l’aire que tallaven al seu pas. Dòcil a la brida, l’intel·li­gent animal, sense minar la lleugeresa, girava per les colzades que vorejaven el riu i saltava com un isard per les aspreses de la terra, i amb instint  s’enretirava de les esllavissades que havia obert l’aigua, per a no enfonsar-se al tenebrós avenc  on bramava el corrent, com una serp monstruosa esperonada pels vents i els llamps. Al cap de deu minuts aquell alut vivent tornà el respir, i es posà al pas, per començar el reconeixement els dos expedicio­naris.

La Julita no podia pas haver anat més lluny. A més, aquelles vores de Ter eren les més poètiques i salvatges sota tots els punts de vista, i allà l’havia d’haver portada sens dubte, segons la narració d’en Gilet i les deduccions d’en Carles, la seva imaginació delirant. Allà la terra feia una altura, on sense un adonar-se’n —només anant seguint les rengleres d’albes, de faigs, de cas­tanyers i de verns que es repartien aquells dominis solitaris—, es trobava portat a un paradís de fresca, d’aromes i verdor, i s’espaiava la vista, bo i abraçant per les espitlleres del brancatge, a una part, la plana que s’acaba al peu de la serra —que les cases de la vila, com un amfiteatre, enrotllen—, i a l’altra, els cingles pelats i nusos de deslludrigades roques, que porten els ulls amb feresa a trobar les gorgues insondables on les gegantines rescloses de muntanyes de pedra no poden aturar l’embranzida de les aigües, les quals, enrogallades per la seva pròpia fúria, passen i fora, desfetes en cent catarac­tes tot adreçant amenaçadores l’eriçada cabellera.

Aquelles soledats havien estat escollides molts jorns de la jove família per respirar amb fruïció les impressions d’aquella naturalesa eloqüent, que convida el romeu a agenollar-se i a pronunciar amb fe el nom de Déu.

Allí havia passat la Julita encantades hores, tot sorprenent i admirant amb la Rosalia i els seus amics noves i desconegudes meravelles, que se li em­portaven la vida amb sospirs de religiosa admiració. Allí, dones, havien de trobar-la…, potser amb el cor traspassat davant les runes d’aquell sublim paisatge! Allí s’hi havia gojat la tempesta; i les espessors fresques i els prats de verda catifa eren un camp endolat, on tremolaven, per sobre bassals de llot, les alzines esberlades pels llamps, les albes ajagudes vora els torrents i les despulles de tots els arbres esbarriades pels camins en revolta confusió.

En compte dels dossers de transparents i esmaragdines fulles, es gronxa­ven sobre el cap bromes inflades, i il·luminaven el cel, sense parar mai, es­garrifoses cintes de foc. Ara abans d’ara tornarà a esclatar la pluja, i si arriba a tomar-la, la pobra es quedarà glaçada en perill de caure morta abans de saber amagar-se en la cabanya hospitalària d’algun pastor. L’«Etna» arque­java el clin orgullosa, tot gratant amb la pota la soca on l’havien fermada, i planyent-se amb llargaruts i vibrants gemecs de la inèrcia i abandó amb què  l’havien deixada, mentre en Carles i en Gilet, dividits en direccions combi­nades, omplien aquella soledat cridant l’estimada i perduda amiga. I les seves esperances desmaiaven, perquè a la seva veu desconsolada només feia ressó la tronada que venia i les ones bramants del Ter. Qui hagués vist aquells dos cors que respiraven un sol desig i els cremava un mateix sentiment com batallaven amb els accidents d’aquella terra relliscosa, enganyadora i falsa, oberts els sentits a la més xica impressió que orientés els seus passos! Qui li hagués dit, a en Carles, que sentia un volcà a les seves venes i una tempesta en el seu front, on posava la seva dèbil planta aquella tórtora inexperta fugida del seu niu! Ah! Desalenat, perdut el nord d’aquell fúnebre laberint, es deixà caure, dèbil, sobre una pedra com si demanés més força per continuar aquella ruta incerta i trista.

Abandonat a si mateix, sense ja cap confiança i pressentint amb temor què podia haver estat de la Julita, ajup la testa abatuda i desfoga el seu dolor amb sospirs estèrils i llàgrimes amargues. Així passà un temps que bé podria ser un minut com un segle, si és que la immensitat d’un dolor tal pot comp­tar-se amb el pèndol de la pobra matèria.

I el va tornar a la vida un sospir suau, dolcíssim, harmoniós, celestial, que no hauria sabut dir si era un engany dels seus sentits o una melodia expirant del geni poètic d’aquells boscos.

S’aixecà per a millor sentir-la; girà els ulls a l’entorn… i sentí precipitar­-se amb fúria tota la seva sang del cor. Allí, a tres passos, al seu costat, separada d’ell per sols una branca caiguda, hi havia una forma blanca, vaporosa, immòbil, recolzada en el tronc d’un mig partit saule, sostinguda sobre unes mates de boix que tremolaven sota el peu i gronxaven les seves darreres fulles sobre l’espessa fumarada de l’avenc. I eren els seus llavis que exhalaven aquells accents mig apagats, dolços com una oració del cel… En Carles quasi no gosava creure els seus ulls. Aquelles notes angèliques, evaporades del seu ser, queien com guspires enceses al seu cor embadalit.

Mai criatura humana no ha estat bella com bella era la Julita en aquells suprems moments. Tota la idealitat d’aquella ànima, tots els pensaments que la duien encantada per la vida, es pintaven en l’expressió de la seva fesomia, i un sentiment  intensíssim i una malenconia infinita es posaven en els seus llavis vermells i febrosos i en els seus ulls llagrimejants. La seva veu era tremolosa, i les ondulacions del seu pit indicaven que sofria un deliri i una convulsió terribles. Les mans, fortament estretes i caigudes, premien, a des­pit del vent, la seva dèbil roba al delicat cos tot entumit de fred. I els cabells amarats d’aigua li emmotllaven la testa pàl·lida i li queien a la desabrigada espatlla com en una d’aquestes verges de prima vestidura que apareixen sota cisellat dosser en les estretes capelles dels altars de l’Edat mitjana.

La reacció que operà en el cor d’en Carles aquella visió inesperada no es pot escriure; sentí tota l’ànima abrusada d’un foc que el consumia en delec­table contemplació; s’esborrà per un instant del seu enteniment tota la seva vida, creuaren pels seus ulls, com un vol de llumenetes, tots els detalls de la malaltia d’amor de la Julita, i va creure llegir tots els misteris, fins llavors incomprensibles, d’aquella criatura angelical. I els seus llavis trèmuls, invo­luntàriament, pronunciaren el seu nom amb un accent indefinible de desespe­ració… i d’amor! I la Julita va sentir-ho i despertà del seu èxtasi. I en veure allí, a prop d’ella, l’home que havia adorat tota la vida, i seguint en la seva mirada tot el que volia dir la convulsiva veu, allargà instintivament envers ell els seus braços, brillaren els seus ulls i la boca somrient de felicitat infi­nita va exhalar amb un sospir tot el sentiment que abrandava el seu cor.

—Carles!… —només exclamà.

I avançant un pas cap a ell —que en va s’esforçava a enretirar aquell entrebanc de branques per estrènyer-la en els seus braços—, les forces li man­caren per a sostenir-se, i tremolà un moment sobre els boixos que es gronxa­ven… i el desgraciat jove va rebre a la cara una ruixada de gotes, llançades per la branca que, lliure del pes que la doblava, tornava a la seva natural posició; sentí un crit esgarrifós al seu darrera; i abraçat amb en Gilet, tots dos caigueren de genolls amb la mort a l’ànima i l’oració als llavis… albirant al fons del cingle, blanc com una mortalla, l’escuma braolanta de les aigües.