Viure després

Un pit t’enllaça i te n’esmunys
com una serp,
t’omple la boca i et fon a la llengua
el mugró un sucre
silencis suaument paladejats
et gires, busques, palpes
i sents el crit del nen: «Tinc set!»

T’has d’aixecar del somni,
el capciró dels dits ha endevinat la porta,
el pom i la paret rugosa, el passadís,
obres com un autòmat la nevera,
la minsa llum et fa tancar la persiana
dels ulls. Blindar-los. No hi ha escletxes.
La nit és una taca de vermell
que es fon en un sol negre.
Omples un got de llet a les palpentes
i el portes fins als llavis del teu fill.

Després t’agrada sentir com s’adorm,
escoltar el respir que s’acompassa
encara amb ulls hermètics,
mentre sostens el got als dits,
ja buit de llet.
Et descalces, penetres al seu somni,
et deixes emportar fins al seu cor,
fins que la set és teva
i ets un murmuri, un crit a ple pulmó:
«Tinc set, tinc set!»

Obres els ulls i tot és fosc.
Com frises perquè algú
—qui sigui: un pare o una mare, un déu»
s’aixequi del seu somni i corri i es descalci
només per tu.