L’instant etern

A Pere Rovira i Celina Alegre

Poetry is treason
Because it is truth.
Derek Wakcott

Un vers no és una treva.
Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,
o es cargola en un deler de vidre
que les paraules no saben contenir,
però no és una treva.

En eixe joc tot s’aposta sencer,
fins l’esperança,
i valen igualment
el vers que no has escrit
i aquest que ara creus teu,
perquè, a la fi, l’únic balanç és pèrdua.

Almenys això ho tenen en comú
la vida i el poema.
Es juga per no-res
en canvi de no-res
a tota ultrança.
I no hi ha cap respir
ni tan sols a saber-ho, mentrestant.

No ho oblides:
aquest vers no és cap treva tampoc.
Escriu-lo, doncs, així.
I encara que ells ignoren
les regles i l’aspresa
del joc de les paraules i el silenci,
procura no fer trampes
i deixa’l acabar en la ruïna.

El que importa és que els talls, els faça nets.

Heard melodies are sweet but those unheard
Are sweeter.
John Keats

Així com Déu no hi és
i tanmateix ens sap
i potser ens odia
o ens consent,
així m’arribes tu,
i la teua existència
es mescla amb el meu mite
i el teu silenci em colga
i en ell em diluesc
fins a la sacietat, fins a l’oblit.
I ací romanem junts, junts.
Eixa estranya paraula que ens acull
perquè ens confon en tu, perquè en tu ens viu.

The World that I regard is my self
T. Browne

Bell com el desig, quan no descansa en res, quan busca i quan tremola.
Bell com l’aurora en certs matins d’hivern.
Bell com un foc en la neu, en la nit.
Bell com la geometria, eixa paraula grega.
Bell com l’àlgebra, eixa paraula àrab.
Bell com la joventut, quan els déus són benèvols.
Bell com l’Anunciació de Fra Angelico i com les verges ciutadanes de
Ghirlandaio, el pintor florentí.
Bell com la mar de nen.
Bell com la mirada i el riure dels amants.
Bell com la nit i el terror que somià Michelangelo.
Bell com la tendresa dels homes.
Bell com la ira dels homes.
Bell com l’amor, tendre i rabiós, humà.
Bell com el Cançoner i com la Ilíada. Com els versos d’Aldana i
els de Shakespeare.
Bell com una noia entrevista a un autobús l’hivern de gràcia
de 1977 o com uns ulls al mercat de Maó. No sé oblidar-los.
Bell com els cicles i els epicicles de l’art de Ptolomeu, eixa meravella
oblidada.
Bell com el cant mesurat dels últims monjos.
Bell com la desolació de la jungla d’asfalt de Huston i com
l’amistat en el curs del temps de Wenders.
Bell com jo no ho vaig ser, ni ho sóc, ni ho seré mai.
Bell com l’amable filosofia de Kant, qui en la seua Estètica parla de la
jardineria i dels nois agraciats.
Bell com el bosc de les faules.
Bell com cada orgasme de la dona que estime, que em permet entreveure
una altra vastedat.
Bell com tornar a casa després d’un llarg viatge.
Bell com les vides dels sants i dels heretges.
Bell com els obscurs fragments d’Heràclit.
Bell com la primera cançó que compongué la humanitat, que potser es
conserva en alguna memòria que ho ignora.
Bell com la finesa amb què el diamant talla el vidre.
Bell com els jocs de cadells dels lleons i dels llops.
Bell com els poemes al vi que van beure Kayyam i Li Bo.
Bell com el vi a qualsevol hora, sempre serà la seua.
Bell com els cavalls d’Espriu i de Durer. Salvatges.
Bell com només pot ser-ho el que estimem, tot allò de què no podem
prescindir quan hem sentit que és.
Bell com els deserts de gel que s’estenen molt lluny, deshabitats.
Bell com ho és l’Orient de Borges.
Bell com la festa d’Osiris en el Nil.
Bell com un instant perfecte. Tots n’hem tingut, i el seu enyor no acaba.
Bell com la Passió de Johann S. Bach. Eixa ària inoblidable.
Bell com els cels de Brueghel i com el Crist de Grünewald. Hi ha un dolor
més enllà de paraules. La pintura i la música l’han dit.
Bell com les primeres mans expertes que em van acariciar. Recordar-ho és
reviure-ho. Tornar a enamorar-me dels sentits.
Bell com la rosa: només és una rosa.
Bell com l’amor, la conversa i la nit.
Bell com tot allò que no sabem per què ens fa sentir feliços, o almenys
reconciliats.
Bell com Granada i Ravenna. Com la sorpresa del reconeixement.
Bell com una vesprada de música i de pluja dins un parc berlinès. Record
amabilíssim.
Bell com el Paradís, que fou un jardí grec, i abans un jardí persa, i abans
també un jardí on Assurbanipal celebrava la mort dels enemics vençuts (hi
ha un relleu assiri que en dóna testimoni).
Bell com la meditació de Donne on se’ns recorda que un home no és cap illa.
Bell com la lleialtat.
Bell com el goig d’haver provat de fer allò que potser ens justificarà.
Bell com el vol dels falcons, com els ulls dels felins.

Bell com el déu que va forjar el tigre alhora que l’anyell.
Bell com la joia; ¡ié, paian, ié!
Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
Bell com la suma de totes les belleses.
Bell com ho és que tot això m’ignore.
Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell poguera dir-se.

Atura’t. Passa. Atura’t. Passa.
Però el temps no m’escolta.
Tomàs Garcés

Un prec no és una treva,
car no hi ha treva.

L’urna del vent recera
les cendres de la pell
que fou la teua.

Alenes,
però no hi ha misteri.
Bategues,
però ja no somies.
Recordes?
Les ombres que vas ser
ja t’han deshabitat.

Camines en la pols i ets tu la pols,
però ja no l’esperes.

Amb balbes mans has temptejat paraules:
“Misericòrdia, Déu, misericòrdia”.
Però qui podrà dir-les?

A tu no t’és donat trobar repòs enlloc.
Només això recordes
des de fa tant de temps que ja no importa.

Eternament, la pedra del teu prec
retruny en el no-res.

A Heike van Lawick

Les hores són espesses i alhora s’esvaneixen
en rogles invisibles, com l’aigua dins de l’aigua.
Per tu és la nit una carícia immòbil:
té un goig que cerca el límit, que hi aspira.
Saber-te en el silenci i en la veu
em torna l’atmosfera més lleu de respirar.
Jo no sé si sóc digne de l’amor
que m’ofereixes i ni tan sols m’inquieta,
i així tot és gentil i pren la teua forma
d’oberta mar tranquilla i m’hi capbusse
i en faig grans glops fins que l’alè i la sang
com l’aigua dins de l’aigua van fonent-se
i visc eternament a dins de tu
mentre bevem el temps que va bevent-nos.