El millor dels mons

Mentre camina, la bossa li copeja la cama dreta. De cop, s’atura. En aquesta cantonada hi havia el colmado. Per cada compra el botiguer li regalava un cromo de cartró d’una col·lecció d’una marca de xocolata del temps de la República, en què Polònia te­nia unes fronteres ben diferents de les d’ara i Espanya la bandera tricolor. En aquella cantonada hi havia el bar on anava a veure la tele els diumenges a la tarda, fins que els amos s’adonaven que la barra s’havia anat omplint de nens que no consumien res i els feien a tots fora. Ara hi ha un restaurant xinès. S’atura un instant per contemplar-lo millor; després reprèn el camí. Aquells baixos també eren un bar, però més endavant hi van posar una impremta. I ara ¿què és? Un local buit, per llogar. Aturat davant de la reixa de la finestra, li sembla escoltar encara el soroll repetitiu de la minerva. I allò era la polleria on s’embadalia mirant els cranis dels conills i els flams de sang, i aquesta porta amb un cartell que diu que es lloga era la de la vaqueria. De vegades entrava a veure com munyien les vaques; un cop, l’home que munyia va desviar un dels mugrons de la vaca per ruixar-lo de llet calenta, i en acabat reia. En aquesta altra escala hi vivia el metge. Al consultori tenia un paravent amb lamines japoneses.

Davant de la seva antiga casa s’aturà més estona. És un edifici senzill i gris, de finals del XIX o principis del XX. Compta els balcons des de baix cap a dalt: principal, primer, segon, tercer. Aquell, explica, és el pis on vaig viure tota la infantesa. Just aquell era el balcó de la meva habitació, i el del costat era el del menjador. Detalla quantes habitacions hi havia i com, a falta de dutxa, feien servir el safareig.

Després baixa carrer avall fins a la fàbrica. Enca­ra hi ha la gran porta amb la bàscula dels camions i la porta lateral on, quan son pare feia el torn de nit, ell esperava l’hora de donar-li la carmanyola. La llum carabassa la donava una única bombeta metrallada pels mosquits. Deu metres més avall hi ha encara l’entrada del club de natació on va apendre a nedar. Just al davant, el bar on anava d’adolescent a jugar al millón. A la cantonada encara hi ha la botiga de confecció de la primera noia de la qual es va enamorar.

Arriba al parc que hi ha davant de l’entrada pos­terior de l’hospital. De nen hi havia jugat, hores i hores, fent voltes en aquella pista de patinatge que ara té les vores inundades de sorra i una barana de ferro de la qual han anat saltant totes les capes de pintura. De cada una en queda un retall: blau, groc, verd, vermell.

S’asseu en un banc i deixa la bossa a la dreta. ¿I si s’acostés un tallabosses, allargués la mà, l’hi agafés i sortís corrents? Un colom aterra a pocs metres i s’allunya peonant. Si tingués més temps agafaria el metro, per ensenyar-l’hi, i explicar-li com era abans: amb seients de fusta i amb barres de llautó niquelat que es pelaven. Després aniria al port, i agafaria una golondrina fins a l’escullera on pescava crancs amb una canya i un llaç de fil de niló. I aniria al pati de la facultat on va estudiar. I al zoològic li ensenyaria l’estàtua del mamut que de petit l’impressionava. I quan fos festa major anirien a les barraques de tir. Mira el rellotge. Són dos quarts de nou. Encara fal­ta mitja hora. Mitja hora d’espera li sembla molt i per segons què gairebé no és res.

Davant del peu dret hi ha una pedra, blanca i arrodonida. La xuta i la puntera de la sabata li que­da coberta de pols. Aixeca la vista. Al costat de la porta de l’hospital hi ha un home amb una bossa de plàstic a la mà. Per un moment li sembla que també és d’El Corte Inglés, però de seguida veu que no, i això, no sap si injustificadament, el tranquil·litza.