Des de la quietud

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de l’enyor, segura llum que fons les ombres… Record i vincle. Tot és lleuger com l’aurora, lleuger com l’aigua… Tot transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja l’amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em trenca el cor. Ara jo no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l’aire que m’envolta d’aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se’m fa present com un do atorgat per l’existència. ¿Qui no mereix un descans en remels protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba funda un altre món?