L’huracà sobre els mapes. Obra poètica II

Sembla que l’oci canti
himnes secrets als plaers de la vida:
la brisa, la claror, el menjar, la llibertat.
Però el repicament de les drisses contra els màstils
és com un despertador: el món és més gran, el món és més gran,
estem fets per a més,
com tots aquests velers, que estan fets per a més
que per a estar sempre a port,
que per a acollir un aperitiu de tant en tant,
que per a fer, tan poc sovint, una singladura gallinàcia.

Que aquest benestar, aquest sopar sota els llums i els para-sols,
sota la silueta harmoniosa de les dues altes torres,
en la brisa de l’inici de l’estiu,
en la conversa amb els amics,
no ens faci oblidar el mar que tenim tan a prop nostre,
fosc, immens, inquietant
com la vida que ens espera sota el nom abstracte de futur,
com aquells records que donen consistència al vertigen de la vida.

Sembla que l’oci canti, sí,
aquí,
on don Quixot fou derrotat pel batxiller,
on les fàbriques i les barraques fundaren un món propi
fins a ser-ne desterrades per un somni fet realitat,
però l’aventura crida encara mes enllà,
en la febre del vent i els rompents de les onades,
en costes màgiques i al·lucinades,
on l’oci, sense esforç, mai no ens podrà portar.

Un animal més semblant al foc,
el drac
aquí
disfressat de font i amb la boca oberta.
Cada ull / com un cometa blau amb cua d’or,
i el llom com una mar,
i el mosaic trencat que miralleja escates,
espurneig verd, blau, gris, groc, ocre,
i una pedreria de còdols que tatua el cos.
Aquí,
el guàrdia de l’escala,
com si baixés d’un somni i, encara endormiscat,
contemplés atònit els intrusos
i dubtés, entre ferotgia i mandra,
si acollir-los a onades i columnes
o expulsar-los, flagell de foc la cua,
d’aquest espai de màgia fet parc i paradís.