El meu món de poesia

Una bruixa revellida,
Seca com un escardot,
Ja no sap moure l’escombra;
Prova de volar i no pot.

Veu ocells i papallones
que voleien entre flors…
ella, en lloc de tenir ales,
només té la pell i l’os.
Pensa, amb ràbia, que de jove
dominava el bosc i el prat
i per maldat o caprici
tot ho deixava embruixat.
Ara ja ni gosa riure;
la veurien sense dents
i ja no la temerien
ni fugirien corrents;
-potser i tot l’empaitarien!-

S’amagarà en la foscor,
lluny d’ocells i papallones.
Ara és ella, qui té por!

Amic, vols venir?
La tarda és molt clara
l’aire té sentors
de mar i muntanya.
Fugim del soroll
i busquem la calma
on compartirem
les nostres paraules.
Poques en direm
i ben escoltades,
amb pau dins del cor,
llum en les mirades.

Vols venir amic?
La tarda és tan clara!

He trobat uns quants mots
al món de la poesia,
no vull quedar-me’ls tots!
Si t’agrada llegir
et farà companyia,
ens els podem partir.

Estimar l’aigua
que riu i plora,
i, alhora,
la fresca molsa,
i la veu dolça
que sap cantar…
estimar l’aire
que s’esgarrinxa
per les alzines
de punxes fines…
és com resar.

La pilota i la sabata
fa temps què són enemigues.
No voldrien jugar juntes
i sempre hi ha de jugar.
L’una rep les patacades,
l’altra malmet la puntera;
no hi ha més jocs, per a elles,
que aquell de botre i picar.

A la vida tot s’acaba…
i ve el moment que es fan velles.
Després d’estar abandonades
En algun racó polsós,
es retroben dins la panxa
d’un camió de deixalles,
camí dels abocadors:
-Hola, pilota aixafada!
-Hola, sabata esbotzada!
-Fa molt de temps que no et veia;
no tens ganes de jugar?
-Prou que ho faria sabata,
si aconseguien inflar-me;
però i tu?
-Jo no puc moure’m
sense el peu que em fa xutar.
Han callat. Semblen amigues;
no en treuran res de renyir.

Al pas del temps, les baralles
sovint acaben així.

Si al bosc tinguéssim set,
quina font buscaríem?
La de l’aigua més clara,
més viva i més brillant.
I de l’arbre fruiter,
quina peça voldríem?
La més madura i dolça,
Suau al paladar.
I quin ramell de flors
a l’amor donaríem?
El de colors més bells,
més fresc i perfumat.
Per als amics i amigues,
¿no triarem paraules
entre les més boniques
que al món s’han inventat?

No volem l’aigua bruta,
ni la fruita tarada,
ni fer rams d’esbarzers…
i en la nostra conversa
volem belles paraules
i no pas mots grollers.

Penso fer-me trobador,
seguir terres i cantar
a les dames dels castells
que em volguessin escoltar.
Sé que no totes són belles
ni tenen cabells daurats
ni els ulls semblen estrelles
ni els llavis ben dibuixats.
…Alguna deu ser garrella,
i una altra, de cos neulit;
o tenir nas de patata,
ulls de peix o front pansit…
Aquestes, vull! Les boniques,
si escoltaven el meu cant,
no estarien tant contentes
ni m’ho agrairien tant.
Són les menys afavorides,
les fàcils d’acontentar;
volen creure que el cantaire
no les pretén enganyar.
Penso que em correspondrien
amb bon sou i tracte bo,
ja que al món no trobarien
millor cantaire que jo.

Em veuria de les dames
Ben rebut i ben pagat;
…i, de passada, els duria
Un bri de felicitat.

És tant ample i vistós, l’aparador,
i tant il·luminades, les joguines,
que s’hi atura, fascinat, en Pol.
Quantes pilotes i construccions…
trens, bicicletes, dinosaures, nines…
i quantes capses de no se sap què!
Potser de màgia o de guinyol,
o de disfresses d’herois i de fades…

Dalt d’un prestatge, un ós de peluix
de grans pupil·les negres i encantades,
sembla que el cridi; l’invita a jugar
prop de la nina de galtes rosades
i llargues trenes de color de sol.
Ell, de bon grat pensa que hi jugaria!,
però la mare diu que és massa gran
per divertir-se amb ossos i nines.
-Què vol dir massa gran?- rumia en Pol.

No entendré mai perquè els núvols no canten
quan, tot lliurant-se a caprici del vent,
s’esfilagarsen com un vel de gasa
en giragonses suaus d’un vals lent.

Sento el silenci com l’indesxifrable
compàs de pauses entre violins…
No entendré mai per què els núvols amaguen
les melodies que els bateguen dins.

La papalloneta s’ha trencat una ala;
li cau destrossada al peu del roser.
—Ai, que no hi ha metge que pugui curar-me!
—sospira la pobra—. Ara, què faré?
—No ploris, amiga —li diu una rosa,
la més bella i fresca de tot el jardí—.
Et donaré un pètal que et pugui fer d’ala;
l’aranya té traça i te’l pot cosir.

L’aranya, que és sàvia i tothora fila,
amb amor la feina enllesteix aviat.
… I la papallona torna a fer volades
amb una ala blanca i un pètal rosat.

Avui a l’ordinador
M´han sortit lletres estranyes
i signes que no he vist mai
i quan hi he volgut escriure
no hi he trobat cap espai.
Sembla que mentre dormia
l’Spiderman i la bruixa
i el Doraemon hi ha entrat
amb les bessones i en Potter
i quin sarau hi han armat.
Jo volia escriure un conte per Sant Jordi
que a l’escola el celebrarem demà,
si l’ordinador no em deixa esborrar aquell jeroglífic,
hauré d’escriure’l a mà.

És una camisa nova;
l’han deixada de racó:
és massa polida i blanca
i la volen de color.
Uns pantalons nous de trinca
també estan arraconats,
que els texans ara són moda
descolorits i gastats.

-Què farem -diu la camisa-
per poder-nos valorar?
-T’esquitxaré de pintura!
-El llexiu t’aclarirà!

Com dos bons amics s’ajuden,
“jo per tu i tu per mi”.

Ara ja els veuran de moda
I els trauran a presumir.

Dins de l’aigua de l’estany
un estel fa pampallugues
com si es volgués esborrar.
És que el vent hi pren un bany;
quant l’aigua no faci arrugues
el podrem veure ben clar.

Tinc una pedreta blanca
sobre el palmell de la mà.
Que coses deuria dir-me,
si entengués el seu parlar!
Deu sentir-se forastera
entre els terrossos del camp;
potser ve de roques altes
destrossades per un llamp,
i les aigües de neu fosa
l’han arrosegada aquí.
No sé si per ella és vida,
haver-se trobat amb mi.
Per mi és una trobada
que no sé com valorar.
La veig tan polida i neta…
No la gosaré llençar.