Inflexions

El sentit de la vida es dissol com el sucre en l’aigua.

L’home és la mesura del seu taüt.

Mai no he vist meditar un ghome tan profundament com quan es troba assegut tot sol, en un bar, davant una copa.

Potser els escrúpols de consciència són sempre més o menys neuròtics. Però no sentir-los és igualment una malaltia.

Fer-se un mateix: amb els altres o contra els altres?

Rendir-se a l’evidència, es diu. I és que ens hi resistim insensatament.

Què tenen les mentides, i no les veritats, que volen tan ràpidament?

Einstein: «Déu no juga als daus». És cert. Som nosaltres els qui hi juguem.

Vivim com si fóssem eterns, tot i que ens sabem efímers. És la gran jugada —secreta— de la vida.

Això que l’home diu el món del sentit és com un gra enorme que li ha eixit a la cara.

Quan et carregues de raó, la perds.

Compte amb els sentimentals! En trobareu molts d’inhumans.

El Càntic dels Càntics és un seguit d’hipèrboles extravagants.

Saint-Beuve: «mes poisons». Sí, cadascú té els seus.

I el sisè dia, Déu decidí crear l’home perquè expliqués tot el que havia creat. Per això el va fer a la seua imatge i semblança.

Traductors: traduïu, traduïu, que alguna cosa queda.

La naturalesa és sàvia. Sí, però també ho és a l’hora de fer-nos la guitza.

La raó i l’apressament són incompatibles.

La vida passa. I la mort, també.

La felicitat dels altres ens pot fer infeliços a nosaltres. I això, no és sempre per enveja.

Déu creà l’home per poder salvar-lo després del pecat de ser home.

La por, el refús a perdre les cadenes. Quina cosa més estranya, l’home!

En realitat, mai no estem desperts del tot. És una qüestió fisiològica més que no pas filosòfica.

El passat i el futur es nuguen en el present. Viure és fer més gros i embolicat el nuc.

La Mort i la Merda. Passem la vida estirant la cadena del WC per tal d’espentar-les i enfonsar-les cap a les clavegueres de la insignificança i l’oblit.

Qui pot sentir-se avui fill del seu segle? Ens ve massa ample i complicat.

Com aquell que va estudiar brillantment la carrera de piano, però es dedicà, per guanyar-se la vida, a afinar-los.

L’Arbre del Coneixement del Bé i del Mal era una figuera.

Tot paradís esdevé, inevitablement, un Infern.

Haydn, el pare; Beethoven, el Fill; Mozart, l’Esperit Sant.

Només és vàlid un cert estoïcisme. Per exemple, el que siga compartible amb l’humorisme.

Parafrasejant Plató, escriure és aprendre a morir.

Oh, Mort! On és la vostra victòria?

La música de Schubert, entre la pregària i la cançó.

Brahms: la nostàlgia permanent d’un home madur i solter.

Sense deliris i manies, no podríem sostenir-nos en la vida.

La mort, un colp baix de la vida.

Seguir vivint és una prova d’optimisme. Només els suïcides són uns pessimistes autèntics.

El dimoni es troba sempre darrere la creu. Per alguna cosa deu ser.

Només la contrarevolució és permanent.

Mira’t amb sentit de l’humor i et sentiràs millor.

El sentit de la realitat és incompatible amb el sentiment tràgic de la vida.

Els filòsofs ergotitzen i els poetes egotitzen.

Els déus es desesperen pel que fan els homes.

Aquest és el mal, que som presoners, tots, de les nostres evidències.

Triar una felicitat sense efectes secundaris.

La vida són quatre dies, diuen… I si fossin més de quatre?

Al capdamunt de tot hi ha el nostre cap.

No hi ha veritats. Hi ha la veritat, només, com una idea reguladora, com un objectiu que mobilitza la nostra recerca i la manté sempre activa. Regna, però no governa.

Viure és perdre el temps.