Cançons d’amor i de pluja

Remenant els llibres de la prestatgeria he trobat el compte del restaurant on vam dinar el dia que em vas deixar. No és la mena de papers que m’agradi conservar i per això m’ha sorprès descobrir-lo esbarriat entre les pàgines de la biografia de Louis de Funès. He recordat que vas insistir molt a pagar, probablement perquè havies preparat l’escena i devies creure que hauria estat indigne que, a més a més, t’hagués de convidar jo. Que  m’endugués el compte també m’ha sorprès. Vol dir que, tot i la duresa del moment, em va semblar important conservar-lo, potser com la prova documental d’una decepció—la tria d’un restaurant com a territori neutral em va doldre gairebé tant com el veredicte que, defugint-me la mirada, vas pronunciar—. M’ha fet somriure veure què vam menjar. Encara que el document no especifica què va demanar cadascú, és fàcil deduir-ho. De primer, no hi ha dubte. Et van facturar dues amanides de tomàquet, formatge i orenga. De segon, uns raviolis de llagostins i porros (per tu) i un filet a la planxa (per mi). Que no prenguéssim ni vi ni postres em fa sospitar que fèiem dieta (si fos possible tornar enrere, no faria mai més règim: és un dels factors més devastadors de destrucció de les parelles). El restaurant encara existeix. No hi he tornat perquè no m’agrada. És el típic negoci fill de l’eufòria dels Jocs Olímpics on, seguint un ritual molt propi d’aquesta ciutat, s’ajunten la hipocresia dels clients, que fan veure que s’hi menja molt bé, í la falta d’escrúpols dels propietaris, que fingeixen que saben cuinar. I també perquè, encara que han passat molts anys, no vull arriscar-me a trobar-t’hi i haver-te de saludar, preguntar-te com va tot i que tu, una mica incòmoda, m’hagis de presentar el teu marit—encaixada vigorosa, cap dieta a la vista—o, pitjor encara, els fills, pastats a tu, que hauríem d’haver tingut.

Té noranta-dos anys. Està teixint una bufanda —si més no, ho intenta—. Durant molt de temps, fer mitja ha estat una manera de relaxar-se sense deixar de ser productiva ni caure en una ociositat que aniria contra els seus principis. Enfila punts, no encerta moviments que abans eren automàtics, desfà amb els dits el que ha teixit amb les agulles, no segueix l’ordre adequat, ras i curt: no solament no avança sinó que, sovint, retrocedeix. A estones, confon les llanes, mira de dreta a esquerra, sense demanar res (encara dosifica les demandes d’ajuda), fins que s’adona que el que busca ho té entre les mans. Tot i que li fallen la vista i el tacte, continua. De tant en tant, contempla el poc que ha aconseguit teixir—no sap que, mentre ella dorm, la seva nora li rectifica els nyaps—amb una satisfacció que té més a veure amb la sorpresa que no pas amb l’orgull. Aplana l’extrem mai acabat ni començat de la bufanda amb una carícia experta, com si, a través del que li queda de tacte, avalués la pròpia habilitat. Coordina tres punts seguits. S’encalla. Agafa la bossa  on desa les troques de llana —Pingouin— i remuga. Hi toma. Fa anys,  era capaç de fer mitja mentre escoltava la ràdio, mantenia una conversa i, de cua d’ull, vigilava el que teixia. Feia anar les agulles amb una habilitat prodigiosa i, alhora, parlava de marxisme, de les diverses versions de Just a gigolo, de poesia feminista, de la bellesa malvada d’Alain Delon, de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra o de la truita de carxofes que faria per sopar, de les radionovel•les. Ara, en canvi, la capacitat de control s’ha deteriorat i  la sensació que transmet és d’impotència. Malgrat això,  sembla més amoïnada pels fets que no pas per les emocions. La voluntat de mantenir-se ocupada preval sobre qualsevol altra consideració. Per recuperar el ritme fa una pausa, i comenta com serà la bufanda i de quina manera els colors triats —un espurneig trenat de taronja, groc i vermell— afavoriran la néta per la qual l’està teixint. Quan els obstacles s’acumulen, no abandona i, contrariada i fugint de la compassió, troba l’excusa pertinent: «Aquesta llana és molt emprenyadora, perquè la barreja de colors desorienta i no saps mai on claves l’agulla». O, en el mateix to que adoptava quan encara li feien entrevistes, respon: «M’agrada fer mitja perquè té ritme». Que posi  a prova els sentits que més li fallen és l’expressió d’un caràcter marcat per l’obstinació. És una qualitat molt valorada, encara que també hem d’admetre que hi ha una obstinació irreflexiva, que transforma la voluntat en una mena de fanatisme. Mentre  mou les agulles, sembla distanciar-se de la racionalitat. Reduïda a l’àmbit d’aquesta bufanda, l’obstinació ha deixat de ser un recurs per vèncer obstacles i ara només és una manera d’aconseguir que el temps passi més de pressa.