La base de dades de les Lletres Catalanes
Llinda el meu hort, Portal de la Gallarda,
pont llevadís d’il·lusions perdudes.
Frisen les aigües d’ònix ajagudes
a l’hora minsa que el ponent s’atarda.
Un cigne rosa, ocult, munta la guarda
als matacans ombrívols on escudes
reminiscents esblaims de combats rudes,
brins de paüra, espectres de basarda.
Ciclòpic ull, jo et bado la parpella
—al puny l’escarpra—i he reblat l’anella
dels anys difunts al vespre que es marfon.
Arc de triomf de la malenconia,
amb la catifa als peus de la badia
i una corona de merlets al front.
[…]
La nit recula un poc i avança el dia
saltironant a passes de pardal.
L’estrella d’or s’atura en el Portal
de la Gallarda, un crit de profecia.
[…]
El poeta sofistica una finestra romànica al mur oriental del seu castell
Bada’t, finestra, esquinça el mur.
Que el sol ixent sigui el meu hoste:
cada matí em doni una almosta
d’or deixatat en l’aire pur.
Romànic trau al ritme obscur
d’una era escrua que s’acosta.
Text:
Si en vas pairal –l’altar on la llosa és ara–
tinc per coixí la pelvis de la mare,
no em planyeu pas, amics, quan seré mort.
[…]
L’hereu: –Donen un pols a nora, fill o gendre.
La resta, meitadada, entre la cripta on jeu
la mare i la pairal llosana de la Seu.
Text:
Dotze cavallers vetllen al llindar de la Catedral;
sota el peu, les armes del noble casal que en féu pia ofrena.
Son els dotze apòstols que, ufans en la glòria santa del portal,
per les inclemències s’han tornat mesells a sol i serena.
De llur vida humana se’n saben miracles, pecats i virtuts.
Quan hom els esguarda amb la bonhomia de l’auri alabastre,
sant Tomàs és l’esca de la refiança dels més descreguts;
heus ací sant Pere, que amb claus de mestressa devora la clastra.
Sant Jaume –i li lleven heroiques batalles! – sembla un menestral,
i l’altre sant Jaume, si ningú l’esmenta, ja ni en fa cabal;
sant Joan, estantís, barbamec, té en l’aire sa mirada casta.
L’un porta xambergo, la barba arrissada o un magne missal;
parlen en col·lotge de doctes disputes d’art teologal,
i amb el nas xafat repten la mainada, sempre iconoclasta.
Text:
No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.
Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!
La vida no em fou baldera;
he dit himnes als fonolls
i he libat els alcafolls
de n’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.
Text: