Camins de nit

Capítol XI

Feliç o adversa, la nostra sort depèn dels déus.
Forçós és que ens sotmetem.
HOMER, L’Odisea

Algun temps abans de la mort de la vella Pigada va ocórrer la baralla allà dalt a les hortes. La gent havia sopat, els homes eren per les tavernes, quan van córrer les primeres veus de succés. El poble sencer se sentí sotragat per una forta commoció. La gent sortia de les cases, i les tavernes es quedaren buides en un moment. Homes i dones corrien d’un costat a l’altre pels carrers i es preguntaven els uns als altres què succeïa.

Molts baixaren a la masia, allí al peu del roquer, on Marina mirava uns i altres desolada, sense consciència encara del drama. Molts altres –els més impacients i més frisosos de saber– enfilaven el malecó vora el canal i anaven camí de la Carrova. Alguns muntaven per la carretera, que pujava vora el canal i tot el llarg del camí, en l’hora assossegada, ressonava de passos i de converses en veu baixa; pertot hi havia un desfilar d’ombres sota la nit, a la vora dels arbres, amb les copes negres i immòbils.

Una mica tard, arribaren el jutge, el metge i l’algutzir acompanyats dels serenos; en arribar allà dalt, s’internaren pel camí de l’hort. Encengueren teies i les alçaren fent llum. Primer trobaren Jaume, en la mateixa positura que caigué, tombat a la vora de l’arbre. Després, a la llum de les teies, s’internaren pel panissar, cercant Borra. Entre els morts, passant de l’un a l’altre, per la vora del riu i el camí, s’agitava una gran multitid; una gran multitud seguia ara els funcionaris. Avançaven en silenci, a la llum de les teies, portades altes pels homes. Les teies il•luminaven figures. Es veien rostres, i ombres allargades dansaven sobre els camps. Els arbres sorgien un moment amb les seves altes copes i es tornaven a perdre dins l’ombra; per totes bandes se sentien passes, sorolls de veus.

Molts havien emprès ja la tornada; precedien el carro, que baixava amb un lent sotragueig; anaven en tropell, en grups nodrits, i comentaven el fet amb veus alterades, mentre s’acostaven a la població.

Allà baix al poble regnava un enorme enrenou; una viva expectació tenia tothom al carrer i una munió de gent s’havia estacionat ja a la plaça de Santa Susanna, davant la vella capella del Castell, on, també ells, havien d’ésser dipositats. Els petits romanien muts, sense comprendre, agafats a les faldilles de llurs mares i esguardant amb ulls d’esverament.

Quan el carro s’acostava a la plaça cresqué la remor de les veus, i en la multitud es produí un ample moviment. El carro travessà amb treballs fins a la porta, entre els crits del conductio, demanant pas, irritat contra la gent; penetrà dins la capella, i les portes foren tancades.

A dintre hi havia ja les dones encarregades de rentar els cadàvers. Es posaren tot seguit a la feina, i quan Marina arribà després, enmig d’algunes dones que la sostenien, ell, Jaume estava ja estés dins el taüt; estava a un costat de la gran sala, alta de sostre, i amb dos ciris encesos al capçal. La cara d’ell, a la llum dels ciris, resplendia com si fos de marbre, freda i immòbil.

El cadàver de Borra fou posat també en un taüt, en una sala adjacent. Però ell tenia el rostre cobert amb un drap, amagant les horribles ferides.

A l’arribada de Marina, a la plaça s’havia produït un gran silenci. La gent s’alçava per veure-la, sobre les puntes dels peus, agafant-se els uns als muscles dels altres, i molts tenien llàgrimes als ulls. Una onada de gent la seguí fins a l’entrada, estrenyent-s’hi a l’entorn, i quedaren amuntegats a la gran portalada, continguts pels serenos, amb els rostres sense sang, il•luminats des de dintre pels ciris amb movibles reflexos i els ulls fits en el mort.

Marina, atordida i amb passa vacil•lant, sense saber el que feia, avançà fins al mort; s’assegué a la cadira que hi havia per a ella vora el capçal. El mirà; li tocà les mans amb gest lent, com si estigués enfonsada en un somni; aixecà el cap i esguardà, a l’entorn d’ella, les dones. Tornà a girar-se de cara al mort; el cridà en veu baixa, amb naturalitat, i va romandre de nou en silenci, com en un pesant atordiment, sense acabar d’entrar en els fets. Mogué, de sobte, el cap, com si s’espolsés un pensament, i exhalà un sospir. El tornà a cridar, sempre en veu baixa, i va romandre una llarga estona amb la mirada fixa en ell. Després, trencà a plorar, silenciosament.

Enmig de l’atordiment en què es movia, es recordà, de sobte, del seu fill. Aixecà el cap, aterrida, mirant al seu entorn, i preguntà per ell:

—Marçal!… On és Marçal? On és mon fill?

S’aixecà cercant-lo, i era tanta la seva feblesa, que caigué de genolls. Las dones que hi havia allí prop s’apressaren a aixecar-la. Marçal havia quedat amb unes dones, una mica allunyat de la mare; des d’allí mirava amb terror vers ella, asseguda al costat del pare, estès dintre el taüt, i no gosava acostar-se ni dir res. Només ara, en veure que la mare s’acostava, s’aixecà i la cridà plorant:

—Mare!…

Marina el va estrenyer amb força contra el pit, com protegint-lo contra algun perill amagat. Després demanà que la portessin al costat del mort, però sense separar-se del fill. Ara, amb ell al costat, semblava més conformada. S’havia assegut vora el capçal; tenia Marçal assegut al costat, amb el braç sobre el muscle d’ell. I era com si li vetllessin tots dos el son en aquella darrera nit.

Les dones, assegudes pertot de la capella, fins a les parets, començaren les pregàries; Marina, a poc a poc, anà quedant-se adormida, amb el cap decantat sobre el taüt, amb el nen al costat, també quasi adormit. El rostre del mort, sota la llum dels ciris, era com de marbre. La remor de les pregàries omplia l’ampla sala. Més tard, se’ls endugueren, a ella i el fill, i els portaren a dormir a casa d’una coneguda.

Marina anava llavors pels trenta anys, i l’endemà va alçar-se amb tots els cabells blancs.

A partir de la mort d’ell, tot anà ja de mal en pitjor. Marina vivia com en un estat d’esverament continu, sense voler separar-se de Marçal. Acomplia els treballs maquinalment, i no acudia a res a temps. Continuà amb totes les terres, llogà un minyó per a portar l’animal. Fou un error; el raonable hauria estat vendre les terres i l’animal i quedar-se només amb l’hort que voltava la masia. A poc a poc, les terres van anar decaient; cada dia s’endeutava una mica. Mancava el braç del marit; tot s’enrunava a l’entorn d’ella, i Marina se sentia impotent per a contenir l’esfondrament.

A vegades s’adonava de la seva situació; pensava en l’avenir del nen i se sentia aterrida. Llavors s’esforçava a acudir a les feines, a preocupar-se dels treballs; però era debades: un estrany descoratjament s’emparava d’ella i tot tornava a quedar igual.

Al cap d’un temps hagué de vendre l’horta, car els creditors no volien esperar; darrera de l’horta anà perdent-se tot el que restava. Allò que havia costat tants anys i tants afanys ara es perdia lamentablement, amb una rapidesa esbalaïdora. Com llops afamats a l’olor de la presa, així van anar acudint negociants i creditors. Un dia arribà el marxant d’animals. Havien comprat la bèstia feia uns cinc anys –poc després del casament– i li devien únicament el darrer termini. Marina no el pogué pagar; no trobà tampoc qui li deixés els diners, i el marxant dacord amb les condicions del contracte, va emportar-se l’animal. Els pagaments fets foren considerats com a compensacions per serveis prestats, i el contracte fou estripat.

Dreta davant de la porta, amb Marçal al costat, Marina hagué de veure l’animal allunyant-se com a contracor, portat per un estrany. Cada dia, durant aquells cinc anys, havia sortit amb Jaume a la matinada, i amb ell havia tornat a la nit. Era quasi com un membre de la família, formava també part de la masia i amb ell semblava anar-se’n un altre bocí de la vella felicitat que havia començat a anar-se’n el dia de la mort d’ell.

Un rere l’altre anaren acudint tots. El darrer fou l’amo de la masia. Començà a parlar-li del difunt Jaume, de la gran pena que li havia causat la mort d’ell. Però, en fi, «davant de la mort, no hi havia altre remei que la resignació». Ara calia que es preocupés d’ella i del petit. Allí Marina ja veia que no farien res; no era tampoc un lloc adient per a viure-hi sols una dona i un infant. El millor que podia fer era buscar-se un piset al poble i que es procurés feina de rentar o de cosir. Ells també l’ajudarien. Per a ella i Marçal amb poc en tindria prou.

Marina tingué pena de deixar la Masia, on havia estat tan feliç; però es resignà. Digué que sí a tot, i aquella nit mateixa prengué Marçal de la mà i enfilà el pendent camí del poble, a mirar si trobava piset.

Al poble, en un dels carrer fangosos del raval, la Pigada havia deixat el seu pis i, amb els fills i el marit, s’havia traslladat a la casa de la seva mare, que li havia tocat de l’herència. Marina es posà en tractes amb l’amo i es quedà el pis de la Pigada. Així es mudaven els destins, i la vida continuava.