Vida privada

A Agustí Casals li agradava convi­dar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restau­rant que respira les palmeres i la no­ble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) te­nia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava —i encara conserva— l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conser­vava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.

La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de plo­ma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.

Agustí Casals es lamentava que aquest restaurant, potser afectat per la crisi o pels gustos de la gent, hagués vist emigrar l’antiga clientela de calaveres flamejants i d’entretingudes olímpiques. A l’hora de sopar amb la seva dona i amb Guillem, el «Suís» tenia una aire conventual i pacífic. A les altres taules hi havia algun estranger, el qual abans d’arribar a Barce­lona ja coneixia la fama del restau­rant, hi seia algun senyor dels habi­tuals i dels fidels a la mateixa taula; però tot plegat feia un aire de dilluns.

La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen.

Aquell dia va ésser la lletra inicial d’un himne que semblava que no s’havia d’acabar mai. Era l’himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s’havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia. Barcelona havia oblidat l’existència de les pistoles. Havia oblidat l’existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el dictador, més que el rei; en Milà i Camps i el baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegarse, podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d’Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges, es manifestà amb l’impudor més vil.

—Perquè vegis si tinc raó o no tinc raó, amb això de la majestat del domicili. Aquí hi ha un exemple: els Lloberola. Mentre el Marquès de Sitjar vivia al carrer de Sant Pere més Baix, semblava que fos alguna cosa; ara el tens arruïnat en un piset gairebé de menestral; és un pobre senyor Tomàs i res més. Són gent incapaç de reaccionar, de viure la vida que sigui. I els fills del Marquès són pitjor que els fills del meu sabater. Allà tens el petit, sí, aquell que ara parlava amb la dona d’en Mates, és un «pinta» que acabarà a presidi…
—Això m’ho dius per fer-me saber que l’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre. […] A més a més, tota aquesta terregada enriquida Déu sap com va tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
—Hi van més encara. Hi van perquè els convé; i les dones per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà serien partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven manera de fer quatre quartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col•laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels «Pomells de joventut»…
—Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper…
—De catalanistes, n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar, mal comptat.
—I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
—Més aviat em penso que s’ha disminuït… Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs, aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt impor¬tant que li ha proporcionat el Marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia…
—Vols dir?
—No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta «bèstia»…
—Sí, tu que tant crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat; pesaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tant fàstic…
—Què vols fer-hi! Potser tens tota la raó de criticar-me. Si vinc, és per la meva amistat amb Hortènsia; perquè, divertir-m’hi, m’hi diverteixo molt poc… Ben mirat, tots som una mica covards…
Guillem de Lloberola havia estat presentat a Conxa Pujol, feia molt pocs dies, al «Ritz»; presentat en grup i a peu dret. La Baronessa no va notar res en aquell xicot, ni s’hi va fixar, com tampoc no es pot dir que es fixés en ell a la festa d’Hortènsia. A Conxa n’hi havien presentat molts de nois com Guillem, i se li esborraven de seguida de la memòria. A Conxa no li passà, davant de Guillem, el que li passà al Baró de Falset; no recordà cap veu, ni sentí cap pànic, perquè allén que en les dues aventures vergonyoses en les quals Guillem intervingué, hi havia un amanit de fosca i de misteri, aquelles dues anècdotes miserables, que per a Antoni Mates representaven —després del chantage—el més esgarrifós fantasma de la seva vida, per a la dona d’Antoni Mates només representaven dues miserables anècdotes entre moltíssimes miserables anècdotes.
Conxa, ja en l’època del xofer, i abans i tot d’aquella època, havia tingut les seves festes de Bona Deessa. Moltes tardes, com una dama de Juvenal, Conxa havia visitat cases infames, i havia aprofitat viatges a l’estranger per dedicar-se a un esport en l’exercici del qual no pogués ésser mai reconeguda per ningú del seu món. Conxa feia això pel gust que la brutalitzés la púrria. Cansada dels afalacs de tothom,trobava una voluptuositat especialíssima en l’em¬penta i en la mossegada d’un mariner begut. Aquella criatura, que males llengües afirmaven a Sant Pol que es revinclava com un déntol fora d’aigua, seguí revinclant-se com tots els peixos de la mar.
De les seves misteriores aventures de tarda, en sofrí un perjudici que demanà la intervenció del dermatòleg Cuyàs; Conxa hagué de donar algunes explicacions, però el dermatòleg, com a bon dermatòleg, sabia guardar el secret professional.
Cuyàs es trobava entre els invitats d’Hortènsia i va somriure a la Baronessa de Falset d’una manera correctíssima. Els companys del dermatòleg, dos nois més aviat rossos, tenien opinions contradictòries sobre la Baronessa.
—Total res, tots sabem d’on ha sortit; no comprenc el bum-bum que es fa al voltant d’aquesta dona.
—És «espaterrant»…
—Com tantes…
—Bé, bé, no exagerem. Jo et dic que és «espaterrant», però molt «espaterrant».
—També és molt «espaterrant» una noia que ningú no en fa cas i està a l’abast de tothom. Sí, sí, no miris així; tan «espaterrant» com ella.
—I com se diu aquesta preciositat?
—Només té un nom: Camèlia.
—I el domicili?
—Carrer de Demòstenes, 31. Totes les tardes, de quatre a vuit; preu: vint-i-cinc pessetes… El dermatòleg Cuyàs va somriure sense dir mitja paraula, amb uns ullets que comentaven: «Aquest ximple del carrer de Demòstenes no sap el que es diu; vol fer el «terrible», i, ben mirat, potser no va gaire lluny d’osques».
A les dotze ben repicades es produí un gran avalot, i una mena d’aaah!… Cinc o sis persones estiradíssimes acabaven d’entrar a la casa. Entre elles hi havia un home alt, d’escàs cabell blanc, colorat, fatigat, vulgar, barreja entre inspector de policia i jugador de set-i-mig, i amb alguna cosa d’eclesiàstic i de domador de tigres. Aquest home era el general Primo de Rivera.
Moltes dames se li tiraren materialment a sobre. El dermatòleg Cuyàs digué a l’orella del seu veí.
—Ai, senyor! Quantes criatures, de les aquí presents, donarien el que fos per poder ser violades per aquesta «mona »!
Primo va anar a parar al grup més brillant i més gratinat. La pell de Teodora Macaia feia saltar els ulls del dictador i li omplia els llavis d’una saliva concentrada. Primo estava cansat de tot el dia. Duia a les galtes el maquillatge natural del vi.
Les senyores el masegaven; ell tenia mots espiritualíssims. A les més íntimes els explicà una història de caserna,sense esporgar; les dames s’escanyaven de riure.
La Marquesa de Lió, que no el desemparava, digué:
—¡Ay, Miguel! Has estado saladísimo, saladísimo, saladísimo…