La base de dades de les Lletres Catalanes
No s’acaben amb mi la cadena i el temps.
Uns dits purs alçaran el benigne
Silenci de Déu,
cada dia i per sempre, damunt el meu crit :
el silenci em dóna l’antic nom del fill.
Mira com lluitaven pel cantó de l’est
folls reis que volien corones de neu.
Aquesta feixuga raó ponderal
els guerrers monarques no suportaran.
No t’ha de commoure, recte pensament,
que vegis clares o fosques les pells.
I et diré que els negres són germans del blanc,
perquè, quan els pengis, sàpigues plorar.
Si les barques no surten a mar,
pescador, boca closa,
si la vela no guanya la mar,
la suor de l’home de què menjarà?
Ara els camps són erms,
i anirem a la terra d’Egipte,
on el Blas ja creix.
Tots els pous són secs,
i anirem fins a l’aigua tan ampla,
a calmar la set.
A la naixença del riu,
alt arquer solitari,
des de l’origen de l’arbre i del riu,
dispara’m sageta cap al ben morir
El somni de llibertat esdevé la cadena
que em lliga ja per sempre al meu cant dolorós.
M’he compadit dels homes, de la freda tristesa
de l’estrany temps dels homes endinsats en la mort,
i els portava cristall i cremor de paraules,
clarosos noms que diuen els vells llavis del foc.
Àguila, vinguda del naixement del llamp,
d’on veus com és pensada la blancor de la neu,
cerca, per a la llum, la més secreta vida:
per al sol, palpitant, tota la nua vida.
Obriràs amb el bec eternament camins
a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do.
Text: