Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Categoria: Novel·la
Editorial:
Primera edició: 2012
Ciutat on es publica: Barcelona
Localitzacions al llibre:
Traduït: Sí
Dades generals Llibre
Argument
La novel·la es divideix en quatre parts que tenen com a teló de fons la guerra civil espanyola en el front i la rereguarda del bàndol republicà. Les dues primeres parts utilitzen la forma epistolar; la primera narra les vivències del tinent jove Lluís de Brocà al front d’Aragó; la segona, en canvi, pren el punt de vista de Trini Milmany, la companya de Lluís, que narra les seves vivències a Barcelona. La tercera part i la quarta són les memòries del seminarista Cruells, més tard, sacerdot, i estan ambientades en la Barcelona de postguerra, arribant al final dels anys 60. Es tracta d’una novel·la extensa, escrita durant una vintena d’anys sota la dictadura, que abraça un període històric que en comprèn més de trenta.
Les tres primeres parts se centren en el desenvolupament de la guerra civil, tot abastant una cronologia que comença el desembre del 1936 fins a la caiguda del front d’Aragó, l’abril del 1938. El fil narratiu ens ve contrapuntat pel testimoni de tres personatges. A la primera part són les cartes de Lluís Brocà al seu germà religiós, Ramon (19-VI-37 / 20-X-37). La segona part és la correspondència de Trini Milmany, companya de Lluís Brocà, amb Juli Soleràs (26-XII-36 / 15-IX-37). A la tercera part, la veu narrativa és la d’en Cruells, antic seminarista, ara capellà, company al front d’Aragó de Lluís Brocà i de Juli Soleràs. Cruells narra en primera persona durant la postguerra la continuació de la història, on el protagonista és Juli Soleràs, on es pot deduir la seva concepció angoixada i existencialista del món.
A la quarta part (“Últimes notícies” / “El vent de la nit”) l’escenari és la postguerra ja avançada, on Cruells comença la narració amb una referència-homenatge a la mort de Lluís Companys. El capítol desdibuixa o qüestiona parcialment el concepte mateix de la incerta glòria.
Segons Núria Folch i Pi, esposa de Sales i posterior editora al Club Editor, les diferències de les edicions anteriors a la cinquena eren degudes a l’evolució de la situació política: “del fet que aleshores no es podia dir tot, però sí alguna cosa més a cada nova edició, ja que el règim anava canviant”. Això afectà la creixent extensió del text i l’existència i acumulació de preàmbuls a cada edició.
Fragment Text Literari
Nosaltres, sense perdre temps...
Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem de trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d’examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l’escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l’únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.
La biblioteca universitària… que poques vegades hi havíem estat, en aquell temps. Quan la recordo ara, el que em ve amb més precisió a la memòria és aquell tuf de romàtic, de paper florit i rosegat pels corcs, d’aire estancat. Les raríssimes vegades que hi anàvem aleshores era només per consultar alguna paraula a l’enciclopèdia Espasa ja que els seus volums eren dels pocs fàcilment consultables. Si de cas en volies algun que no fos de l’enciclopèdia Espasa o de la història universal de Cèsar Cantú, havies d’entrar al despatx del bibliotecari i aquest et rebia amb cara d’estupor i més aviat de prunes agres. Li dèiem “el vejete” perquè ho era; es passava les hores en aquell despatx esquifit i rònec, que era més aviat un cau, llegint obres escabroses del segle XVIII.