El poema de la rosa als llavis

La crítica posterior ha considerat El poema de la rosa als llavis com l’expressió més pura de la poètica salvatiana, i el millor poema eròtic de la tradició catalana.

Consta de trenta-un poemes breus, escrits entre el 1921 i el 1923. L’argument del poemari gira a l’entorn d’una història d’amor, que queda distribuïda en una introducció i un total de vint seccions autònomes i d’extensió desigual, però interconnectades les unes amb les altres. L’amor, reduït a l’expressió lliure i espontània de la carn, sense més artificis morals ni intel·lectuals, hi és entès com la via d’accés al Tot, com una autèntica religió.

A l’hora de formar el codi d’imatges, Salvat hi barreja ingredients de la mitologia clàssica —el cupidell— i de la cortesia provençal —el cavaller, la presó d’amor—, amb d’altres que atenen l’origen en la tradició popular —el corsari, el mariner— o cristiana —les jaculatòries—. El poemari, de fet, és la història d’una iniciació, en què l’amant és el mestre dominador que ensenya l’art d’estimar a una fadrina verge i innocent. De vegades, els poemes prenen una forma lírica propera a la cançó, amb què Salvat aconsegueix de transmetre un to proper al de la innocència infantil, que erradica tota possibilitat d’interpretar-los en clau cínica, malgrat la transgressió, sense precedents a Catalunya, que suposen de la tradició literària de temàtica amorosa.

Tot i que Salvat manifesta en el primer poema del recull «Deixaré la ciutat», la voluntat de trencar amb el maquinisme —com ja havia fet en el seu llibre anterior, La gesta dels estels (1922)—, encara manté certs principis propis de l’avantguarda —com el trencament dels versos o l’ús de tintes diferents—, i, més concretament, del cubisme, que hi és representat amb dos cal·ligrames, «Jaculatòria» i «Com sé que és besa». Tot plegat, ho barreja amb formes manllevades de la poesia oriental, com els haikus, i amb ingredients tradicionals, com la mesura del vers o els recursos fònics.