Poesia

Pollancs de la França devora els camins,
pollancs de les prades, pollancs dels jardins,
s’acosten, s’allunyen per cada costat,
n’hi ha que travessen o fan un quadrat.

És Déu qui els amoixa i és Déu qui els empeny:
tots duen un ordre, tots tenen un seny.
Cloent les quintanes hi serven tresors,
fent via amb qui passa li donen esforç.

Un d’alt s’encimbella, primer dels primers;
dos, febles, s’atansen i proven el bes.
D’obscura fontana tres miren el clot:
adoren la menta i el seu brumerot.

I tots, com la boira lleugers en el vent,
fan dolça la terra i el cel més atent
-la terra solcada d’ombreig benestant
i el cel, amb sos núvols de borra brillant-.
Triomf de l’altura, plaer d’un racó,
ells són sentinelles en tot horitzó.

I fins si la França fos tota pecat,
encar vetllarien l’honor del passat,
emblemes on frisen les velles virtuts,
més alts que les llances dels dies perduts.

I, amics graciosos del Somni Diví,
cada un serva un àngel que l’home traí,
i en rengs que s’adiuen com versos rimats
van junts a la missa i a fer de soldats.

A Jaume Carner

Adéu, vila regalada,
adéu, vila del Vendrell,
que fas una olor mesclada
de garrofa i vi novell.

Vibren cases blanquinoses,
sota el dia solellós;
beuen les eugues, calmoses,
en els vells abeuradors.

Cremen marges i vessanes;
les veremes seran bones,
fa l’abella, zumzejant.

I encabides en tartanes,
a berenes van les dones,
cap a mar, sotraquejant.

O Sitges, cel i calitges,
mar al peu, clavells al niu,
blanc d’Espanya que enlluerna
les espurnes de l’estiu.

Cor que vols, cor què desitges
en tu visc, que tota em plaus.
Tes noies tenen ulls negres,
les cases tenen ulls blaus.

Si jo et deixo sols a mitges
dóna’m una flor ben lleu:
dóna’m una margarida,
ull de sol, ales de neu.