El meu amic Pellini i altres contes

Era un gos genial, tenia cops audaciosos, moments immensament afortunats, però era un lladre. El seu nas, un veritable telescopi d’ensumar, el mateix li servia per a descobrir un cap de caça caigut dintre d’un avenc o enmig d’una brolla impenetrable, com per a heure un tros de pa malendreçat a la casa del veí. És natural que qui diu pa diu vianda i qui diu vianda diu tot el que pogués arreplegar, fred o calent, amanit o sense amanir.
No heu pas vist en la vostra vida una bèstia més gosada. Al veïnat, veïnat d’obrers (una placeta de cases a peu pla, on regnava una confiança il•limitada i on les portes romanien esbatanades), havia arribat a sembrar-hi el terror.
Quan ell eixia arramblat a la paret, amb la cua moixa, l’aire sonso i sa cara de perdiguer estúpidament inexpressiva, algú es quedava sense dinar.
La Pepa, per exemple, tenia l’escudella a taula i el pa llescat; el seu marit era a l’hort o a l’eixida del darrera, obrint una rega o endegant una gàbia, i, pareu atenció en el que vaig a dir-vos: en el temps just de girar l’esquena i cridar l’entretingut, el meu gos, el savi Alí, d’una gor-jada buidava la sopera, d’un mos se’n duia el pa, i si el marit trigava massa i la dona havia de repetir la crida, el gos tornava a cercar el bullit i les llesques escadusseres; feia net.
Comprendreu que era ben admirable la llestesa del meu gos, que en mig minut es menjava el dinar d’una família. Quan oïa xernegar una dona, al pas de la porta, em ficava la mà a la butxaca.
L’Alí tenia una panxa inversemblantment elàstica. A voltes de tan plena i tibant es-devenia transparent. Si el producte dels seus lladronicis m’hagués interessat, d’un sol cop d’ull us hauria dit el que s’hi encabia. I Déu nos en guard que fos bacallà sec, perquè el remullar-lo i el trasmudar l’aigua exigia llargues i repetides abeurades.
Jo suportava totes aqueixes coses ben greus tanmateix, en gràcia als bons serveis que els sens sentits i la seva enorme voluntat em feien a muntanya. Per altre cantó, jo sempre sóc estat considerat. Comprenia que l’exercici i els aires purs obren la gana. Un hom sabia, per experiència, que en tornant de cacera el ventrell és exigent; i a la guerra com a la guerra. Procurava, de totes maneres, evitar-li ocasions de fer estralls. No m’avergonyia d’assabentar les mestresses dels hostals i cases de pagès de quin mal patia el meu Alí. Ells que procuressin vigilar-lo, que jo també el vigilaria. El que és que jo no tenia el nas del gos, i allí on no veia res mal endreçat afluixava els meus rigors. Els altres, per la seva banda, no capien la terrible agili-tat de l’Alí ni els seus recursos. Les portes, les lleixes i els armaris els tranquil•litzaven massa fàcilment.
El carnisser del nostre barri sabia, però, tota la veritat. Tant la sabia que, així que el perdiguer s’atansava a casa seva, el mateix si l’albirava ell que si l’albirava la seva muller, els seus fills, o els mossos de l’escorxador o les criades de la botiga, no restaven pesos a les balances, ni tallants al tallador, ni ganivets a la taula, ni carbó de pedra a la caldera, car tot era llençat a manera de projectils a les costelles del golafre. Podeu ben creure que aquesta diligència i agressivitat espantoses no aconseguien salvar els trossos de vedella suspesos al garfi, dins del rebost tancat del soterrani.
El camí que seguia el gos era dallo més envitricollat i perdedor.
Demés, la casa era plena de gent i de males intencions: ja ho heu vist. I, encara, a la portella del susdit rebost hi havia una baldeta de fusta situada a l’altura de l’espatlla d’un home. El mecanisme era molt groller i primitiu; però també els mitjans d’una bèstia són bastant limitats en relació amb els que solen esmerçar els d’ofici. Sant Tomàs ens valgui! Per a creure-ho vaig haver d’inspeccionar el lloc de l’estrall amb els meus propis ulls. En el marc de la portella s’hi coneixien els rastres dels unglots del meu volgut Alí. No feia més que redreçar-se i, d’un cop de pota vertical, tombava la baldeta, després rautava de biaix fins a introduir les ungles en el junt del bastiment i la portella; i cor què vols, boca què desitges.
El carnisser, en avaluar la carn malmesa, sempre tirava llarg, i jo pagava esbalaït d’admiració, més i més convençut del talent de la bèstia.
I no era pas que no li hagués fet reflexions a dojo i enlletgit aquells actes, amb arguments severs; en venia de mena. Robava per esport. Les dificultats l’enardien. Així en ocasions es feia l’orni quan trobava massa senzill apropiar-se una deixia o el pa dels infants o d’altra persona desvalguda. Però, així que es presentava un pillatge de mèrit, llavors en feia de les seves. El mateix que certs facinerosos dels temps, vells, atacava amb preferència els forts i els acabalats.
La gana no era pas el motiu determinant de les seves malifetes. No diré que en tornant de cacera no esdevingués més perillós, però cal dir també que ben sovint a soterrar les coses afanades.
¿Ho feia en previsió de caresties imaginàries? ¿Era un precursor de l’actual egoisme social, dels acaparadors malvats? De cap manera ; ell podia comptar amb la sopa domèstica dia per dia, puntualment.
Demés, en temps de l’Alí, el pa i la carn tenien un preu baix i no existia ni el més petit indici de guerra europea.
Va envellir sense perdre energies. Però haig de constatar que, amb l’experiència, el meu gos executà els robatoris amb un refinament insuperable.
A voltes aquests prenien un caient pintoresc i fantàstic.
En el camí ral de França, a sis o set quilòmetres més enllà de Girona, es troba la Costa-roja. A dalt a la carena de Sant Julià de Ramis, existeix un hostalot on els carreters, guanyada la fatigosa pujada, mentre els animals reposen, entren a paladejar un didalet de rosolis i a atracar-se d’aigua.
En aquest hostalot, un mati calorós de setembre, morts de cansament —les perdius de Sant Julià són dures i esquerpes—, un company i jo férem una curta estada. La mestressa ens havia posat dues “gassioses” en fresc i havia eixit a estendre la roba. Érem sols dintre l’hostalot; sols amb les mosques i amb l’ensopiment. La carretera solitària reflectia la llum solar d’una faisó cruel i ens embolcallava de xafogor i mandra.
Estàvem asseguts al peu de l’entrada, d’esquena a la paret lateral, de cara a un tempanell on hi havia una porteta falsa. La tal porta badava uns travessos de dit, i heu aquí que, de sobte, vaig atalaiar-me que de l’obertura, anguilejant pel sòl, n’eixia una cosa, llarga i prima, amb totes les aparences d’una mànega d’incendis. “Curiós”, pensava entre mi, i no queia pas en què podia ésser. Però allò, d’una lluentor especial, no sols, com ja he dit, anguilejava arran de la paret, encorbant-se bruscament, sinó que es movia rastrer i feixuc, com si algú l’anés estirant des del defora.
El cansament i la mandra foren vençuts per una curiositat vivíssima. Vaig aixecar-me, vaig seguir la sinuosa mànega i, al capdavall, al peu de la paret, en l’herbam polsós que hi creixia, el meu Alí engorjava sense mastegar, subjectant-lo entre les potes davanteres, aquell tub elàstic i sucós. Era una budellada, una tirallonga de botifarra de parracs, encara sense lligams, que procedia de la fogaina, situada darrera del tempanell. ¿Com pogué treure-la de la perola bullent?, com ajustà després la porta?, ¿com executà aquesta maniobra, inadverti-dament? Això és el que encara segueixo meditant en aquestes hores.
Per a no veure’ns compromesos en aventures, similars, calia una atenció continua, abassegadora, impossible.
Mentre pagava el dret de portes d’un cap de caça, el ja havia recorregut la “casilla” del burot, i, regirant el patifell, sostret el que li convenia; mentre donava foc a un bosquerol, ja se li havia menjat la coca del cabàs; en el temps de demanar una tirada d’aigua en una casa de pagès, ell ja s’havia begut el brou de l’olla; i encara no havia ficat el peu en un hostal que ja mancava alguna ració a les taules o ja escoltàveu imprecacions basardoses a la cuina. I en cas d’haver-hi altres gossos mai ningú no sospitava d’ell. Semblava tan humil, tan resignat, tan quiet; obrava d’una faisó tan diplomàtica, tan per sotamà i tan gosada, ràpida i encongida, que talment hauríeu dit que tenia el do de tornar-se invisible i duia a sobre totes les eines d’espanyar més refinades i segures.
Morí d’una fartanera nadalenca; la més lícita, però també la més fatal de la seva vida.
Per no deixar la memòria del brau Alí en interdicte, haig d’avinentar als meus volguts llegidors que ell només era lladre d’aliments. Dels diners, joies i valors públics, no en feia cabal, i a la seva vora, per desendreçats que estiguessin, els teníeu tan segurs com dipositats al Banc d’Espanya.