Pàtria

[…]

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar hi a estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaie els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant n’hi claps encara com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d’heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter, que envers Girona marradejant s’escorre,
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?

[…]

Te plou del cel o et brota de la terra,
Ausona mia, eix Temple gegantí?
Dins ta acròpolis magna que s’aterra,
Decrèpit Castell d’Hèrcules,
qui dos mil anys te l’ha estotjat així?

Dels Pirineus, oh règula superba,
trobares, tanmateix, ton noble escut;
als peus del temple sant lo de Minerva,
de genollons en terra,
com en lo circ gladiador vençut.

Sentinelles robustes de la dea,
sis columnes guardaven lo portal;
damunt seu lo frontó, com una idea,
prenia la volada
vers orient, de l’alba finestral.

Era talment una àliga romana
que, amb les ales esteses sobre Vic,
crida a beure les tribus de la plana,
guerreres i ferotges,
la saviesa en eix gimnasi amic.

Grans camins a ses plantes confluïen
com lo Gurri en les teves i el Meder;
de son encens los caminants s’omplien
e Ilerda, Empúries, Tàrraco
respiraven olors de ton verger.

Qui el mur d’aqueixa cella grandiosa
aixecà sobre el _podium_ de carreu?
Qui coronà la pilastrada airosa
de capitells corintis?
Qui l’ara sacra coronà amb lo déu? F

óra Escipió qui et fa ciutat romana
quan tot un mes de ferro t’ha cenyit?
o bé, heralds de la pàtria catalana,
Indíbil i Mandoni,
d’independència a l’aixecar lo crit?

Fóra Cèsarm lo llamp de la victòria?
Fou Sertori, l’amor dels ausetans
qui, aurèola del carro de sa glòria,
seguiren-lo al sepulcre,
dant-se la mort amb ses mateixes mans?

n eixos escalons i eixa muralla
vindrien a esmolar-hi los coltells
la vespre de l’horríssona batalla,
mentres lo gran pontífice
deixava caure l’aspersió sobre ells.

[…]

I aqueix esbart de pobles que viuen en la costa?
Son nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.

La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tos amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí.

—No —respondrà ma pàtria—, de mi i la mar es filla;
d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut;
per ço totes les aigües digueren-li pubilla,
per ço totes les terres pagaren-li tribut.

Una vegada era un rei
alt i ferm com una torre,
la tenda era son palau, l
o Tiçó la seva esposa,
lo llampegueig del combat
era el concert de sa boda.
Catalans, los qui m’oïu,
la seva pàtria és la vostra;
puix de l’arbre sou rebrots,
feu-vos dignes de sa soca.

A voreta de la mar,
de la mar de Tarragona,
com una estrella en son cel
neda una verge amorosa.
L’han vista els moros nedar,
cap a Tunis se la’n porten
dins una barca de flors
que sembla una illa que voga,
una perla en camp d’atzur,
en un cel blau, blanca boira.
Blau és lo cel i serè
com a cancell de la Glòria;
no estan serens los seus ulls,
los ulls de la nimfa hermosa,
que cerquen a Jesucrist
i veuen sols a Mahoma,
puix, filla de cristians, l
o rei moro la vol mora.
-¡Ai, terra de cristians
–exclama amb veu neguitosa–
que llunyana et veig avui
tant que ahir et veia a la vora!
Ja no obiro tes ciutats,
ja tes ciutats ni ta costa,
ja no obiro tos turons,
pilars on lo cel reposa!-
No els veu la captiva, no,
que el plorar sos ulls enllora,
mes ja la veu a ella el rei,
lo rei de ma pàtria dolça.
Aquell rei és un gegant,
lo fer camí poc li costa,
amb quatre passes se’n ve
de Puigmal a Tarragona;
com pescador dintre el niu,
ell se n’entra en la mar fonda;
la mar li arriba al genoll,
lo seu front los núvols toca.
Amb quatre o cinc passes més
ja pren la nau per la popa,
com pren sa estela un infant
quan pels aires s’enarbora.
Per la barba agafa al rei,
de cap a la mar lo tomba
i a la captiva li diu:
–Tu seràs reina i senyora;
tu em donaràs ton amor,
jo et donaré ma corona.–

No és això rondalla, no,
que ho porta una antiga crònica
escrita per mans d’un rei
a qui Poblet fa de tomba;
sa espasa era de gegant,
si era d’àliga sa ploma.
Si voleu saber qui és,
és lo sol de nostra història,
és qui deslliurà a València,
és qui deslliurà a Oriola;
és l’eix d’on aqueixos regnes
ragen com raigs d’una roda.
Don Jaume n’és lo gegant
i la captiva, Mallorca.