En defensa pròpia

Comunicat
Senyor Director de El Noticiero Universal
J. M. J.
Pel mes de maig de l’any 1893, després dels Jocs Florals, se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys, que hi prenc paciència, lluny de biblioteques a on poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos mateixos manuscrits.
He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Gràcies a la Verge Maria, que no m’ha deixat en una tribulació, no he passat per eixos carrers entre gent d’armes. Per si hi hagués de passar, demà o qualsevol dia o nit, contra l’expressa voluntat del senyor Governador,a qui estic agraïdíssim, ara, mentres tinc lloc i temps, demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot. —Jacinto Verdaguer, Prevere.
J. M. J.

I
Contra ma voluntat, i amb gran pena del meu cor, com mai l’haja sentida, Déu ho sap, torno a prendre la ploma, demanant justícia a les persones de bon cor i recte judici. Lo dia 17 del passat mes de juny doni compte al públic de ma trista situació en un comunicat que volà per tot Catalunya. En ell, callant, amb esperit de caritat, los noms de llocs i de persones, me planyia de les oprobioses agressions de què era víctima pel delicte de seguir lo consell del mateix Jesucrist : Quan vos perseguesquen en aquesta ciutat fugiu a una altra. Doncs aqueixes temptatives se repetiren fins al 14 de juliol, fent-me seguir i perseguir, fins en lo temple del Senyor, per gent ma¬lintencionada, posant-me llaços i paranys en tots los carrers per fer-me donar una ensopegada i tenir, si no un motiu, una ocasió per posar-me la mà a sobre i por¬tar-me a Vic. I ¿quina canongia me volen donar allí quan se m’hi vol portar, per no dir arrossegar, amb tanta pertinàcia, i això de pressa i corrent, abans que la gent me veja sa i bo, i a la llum de la veritat se descobresca la infàmia? És per tancar-me en aquell Asil, que també serveix de manicomi. Amb aqueix fi tan poc cristià, dues vegades s’ha provat de reunir uns quants metges per traure’n un dictamen declarant-me alienat; mes, en honra de la classe sia dit, no s’ha trobat qui s’hi venga. La idea de recloure’m allí és, senzillament, per isolar-me de les persones qui em volen bé, dels escriptors amics i de la premsa, que havent-se presa la pena de fixar-se en mon trist assumpto, se’m mostren carita¬tius i benèvols; i sobretot, perquè sol, allí dintre, amb l’horrible realitat de veure’m pres sense cap delicte, jo mateix me capfique, s’enterbolesca mon enteniment i que¬den justificades les violències sabudes i les ignorades, per poder respondre demà a mos defensors : —Ara veieu si teníem raó de tancar-lo.
No he tinguda l’obediència d’Isaac en¬tregant-me, lligat de braços, a un sacrifici inútil, perquè allí la veu de Déu ho acon¬sellava, i en mon cas la veu de Déu, o la de la consciència, que és lo mateix, no em deixa obeir: molt al contrari, abans d’en¬trar a on se’m vol dur i de deixar-me en¬terrar en vida, firmaré ma sentència de mort.
Doncs ara, veient que, per no voler jo posar lo cap al piló, se m’acaba de castigar retirant-me les llicències de celebrar la santa Missa, únic consol que tenia en eixa vall de misèries; veient que mos perse¬guidors són alts i poderosos, que tenen totes les influències, sobretot la de l’or, sota les quals aquest humil sacerdot podria quedar xafat lo mateix que un gra de blat sota la mola; no quedant-me altre camí, vaig a defensar-me jo mateix, amb l’ajuda de Déu, a aixecar lo vel i a revelar, amb tota sa nuesa, aqueix misteri d’iniquitat.
Contaré breu i respectuosament ma entrada, ma estada i sobretot ma sortida de la casa del mal aconsellat senyor de Comillas, d’aquella casa a on, en premi d’haver-los dedicat amb la flor de nos anys lo poema de L’Atlàntida, flor de ma existència, al veure’m vell, se’m posa a la porta, com un gos, amb una puntada de peu. A un gos no se’l desterra, però se li fa cosa pitjor: se diu que és foll; “Si vols mal a un gos, digues que és rabiós”. Doncs, inspirant-se en aqueix adagi, em feren una cosa i altra, llençant-me a setze hores lluny perquè no contaminés la casa ni fes nosa als devots qui la volten amb la boca oberta, injuriat, calumniat, en la misèria, endeutat com és natural en tants anys d’exercir lo càrrec d’almoiner, i, per últim, enjoiat amb la nota que no cal repetir, a fi d’inutilitzar-me per tota la vida, com si l’oprimir i el trepitjar a un pobre, i més quan aquest pobre és un ministre de Déu, no fos un pecat contra l’Esperit Sant. Contaré ma estada en lo santuari de la Verge de la Gleva, única estrella que he vista somriure’m en ma llarga i negrosa tempestat. Explicaré, fil per randa, les temptatives d’agafar-me, les traïcions de persones estimades, ma passió, en què, com en la del bon Jesús no falten acusadors, sobretot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me, amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caín. Aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los mòbils vils i baixos l’interès, la mala llengua i lo mal cor d’uns i altres; i,en fi, les passions que juguen en l’ordit de la de la negra trama de mon desterro i persecució.
Més que a la justícia humana, que pels pobres no n’hi ha gaire, encomano ma causa a la justícia, a la misericòrdia de Déu, a qui prego abrigue a mos perseguidors i els torne en bé lo mal que em fan.
Conste que, per necessitat que estiga, jo no demano res, sinó el dret que tenen fins los aucells de viure i de cantar des d’una branca, alabances a Déu.