Poemes inicials

Teniu tan negre es cor com es cabeis,
y vos serveix tan sols per avorrí:
viure desitx per veurevos patí,
per riure’m de ses penes de que reis.

Jo vos veuré entre plòs com vos my veis,
mostia com se flor que ja morí,
y es gemechs que us enfaden tant en mi
escarniré en més goix de lo que creis.

De vanidad inflada, com se planta
que s’esqueixa en so pes de ses poncelles,
olvidàn que molt prest no serà tanta

Sa finó de faccions que veis tan bellas;
més ja dirà es mirày que ara us encanta
que heu passat com se flor de ses roelles.

Malalties de l’ànima no maten,
n’agonitza hom llarg temps, mes, ai!, no en mor…
Per dolor les parets del cor no esclaten,
sols los ulls són qui esclaten amb greu plor.

Mes les llàgrimes cruels, que els ulls enceten,
del cor no trauen la infernal cremor;
mullen ses fibres, que eixamplant-se baten,
i així hi cap més dolor dins nostre cor.

Ai del mesquí que, en hora maleïda,
per esser naix d’alts sentiments traït:
la mort mateixa en fuig, i en fuig la vida!

Viu per provar amb desficiós neguit
que, si els desigs de l’home són sens mida,
també el cor pel dolor és infinit!