Diari 1918

Volíem passar pel portal del jardí del monestir un vidre quadrat de grandor extrema. Ningú, ni nosaltres mateixos, no en sabia la destinació; i si aquell deia si havia de servir per simular un llac eritreu, 1’altre creia que era per protegir, amb tota la seva magnitud, l’altar major. El vidre era del perímetre del claustre i no hauria cabut a la plaça gran. Les monges, sangglaçades, han penjat per les parets del convent, al llarg de la tàpia de l’hort i de dalt a baix del campanar, draps de tafetà negres amb flors d’or. S’ha fet nit a ple dia, i per les rieres i els barrancs s’escometien, adverses, les boires. Hem plantat tres creus de tronc d’olivera al cim del serrat de la pedrera i, gorra treta, hem romput amb masses beneïdes el vidre, i n’hem escampat els trossos pel vinyar. Hem aclarit, amb sang fresca de xai, els arbres, les pedres i els brins. Darrere el pujol, asseguts en cadirat de vori cobert de roba de burell fosca, els saurins i els profetes tenien llur aplec.

Que l’home que fa la pastera, de nit, al forn d’En Pió, al carrer gran, sigui el mateix que aboca sacs de farina de força als bassals que ell mateix hi deixa quan omple les portadores a la Font de la Cristina, ja em sorprèn; que ell mateix faci l’escolà, a la Parròquia, a missa de cinc, i que el rector li permeti —la mare i jo ho hem vist— de vestir de vermell, sense roquet, amb tres banyes afilades plantades al front i una cua llarga i cremant que deixa senyal allà on passa, m’intriga; però que s’emperruqui i s’embarbi les nits que té festa, i faci guaita pels voltants del Monestir, i espiï les monges endormiscades que flairen la matinada, vel llevat, des del portaló de la tàpia de l’hort, els parli amb llengüeta tot fent-los la mitja rialla, i se les endugui dins un sac, com si fossin esponeroses col-i-flors humides de gerda rosada, i les carregui al carro de l’hortalissa, camí del mercat, m’admira i m’embadoca.

31 de novembre (de 1917): Quan mor la tarda morada sota la infinita verda tendror de la nit naixent, un rosari trèmol de becs de gas, flamejants, dauradament oliosos, dibuixa amb complaença eròtica els sis trapezis i els nou trapezoides que amb impassibilitat matemàtica limiten el tràfec de centenars de vides i ofeguen centenars de passions. A mi, des de dalt de tot de l’ombra que projecta el campanar m’havia semblat que cada flam era un llum distint aguantat materialment per un pal de ferro, encapsat per l’urna protectora. N’he estat desenganyat. La perspectiva en la qual tanta de fe servo, no m’ha estat, en aquest cas únic, fidel. O millor: la seva fidelitat s’ha enriquit d’un matís. Avançant a peu pla sota l’avinguda dels tells de mig quilòmetre en línia recta, he observat, sorprès, que tot just atrapava un nou fanal, l’anterior, sense que cap cos opac intervingués, desapareixia. Cada flam nou substitueix, per dir-ho així, el precedent. Tot i la tirallonga que jo puc assegurar des d’un punt fix del darrer bec de gas sota el qual m’estic, pressento experimentalment que no és sinó la projecció d’un fanal únic que em precedeix produint la meravella òptica que acabo de descobrir.

Em faltava trobar el fanal matriu. A la matinada, fadigat de la seva tasca de mèdium, pengim-penjam, torçat, atrotinat, se sostenia feblement damunt una piràmide de fulles amuntegades sota un umbracle del clos de sant Francesc. Molt sorprès he observat que el seu flam pàl·lid, rebel a tots els bufaruts, era eternament inextingible.»

Pepa, la lletera, té les cames més fines del món. Fa vuit dies, al ball del carrer de sant Vicenç, totes les noies li ho deien. Va anar a dormir tan a deshora, que son germà, matiner, ja apariava la bicicleta. Quan dues hores més tard pujava Clos amunt, a cada mà dos pots de llet enormes, els ulls se li aclucaven. Veia, ballant, deu mil parelles amb un clavell de llustrina al front; dels fanals japoneses esberlats, els flams s’escapaven cap al cel i l’omplien d’estels incomptables. Les cases de banda i banda havien desaparegut. I, tot d’una els dansaires. Pepa es veia sola al món, de cara al cel lluminós. En entreobrir els ulls, era davant el convent de les monges. Sor Roser la renyà: ¡era tan tard! Deixà els pots al graó i, entre reny i reny, els ulls se li tornaren a cloure. Aleshores, tots els balcons i totes les finestres del Clos s’esbatanaren, se sentí un batec d’ales dolcíssim, i de cada obertura en sortí un àngel. S’acostaven silenciosament i ordenadament a Pepa, i omplien llurs petits gerros argentats. En descloure els ulls, els pots de llet eren buits i el carrer era ple d’un perfum de roses.

El diumenge següent, en sortint, a les tres de la matinada, del ball de La Violeta, li vaig dir: -Pepa! Quina son aquest matí. Em va respondre que els dilluns santa Eulàlia li feia la feina.