Contrada

¿De què ha servit estimar-te tants anys
—digues, ¿de què?—, que l’amor és un foc
que no podem guardar, i és com si el groc
i el roig que ens escalfaven, ara estranys,

en recordar, ens repintin sols els danys
—rancor i tristesa— o encendrin el manyoc
d’artèries i carn del vell badoc
del cor, que no es cuidava haver paranys.

¿Què ens n’ha quedat, del temps de joia? Res
que no es torni odiós, res que no sigui
un ornament de la melancolia.

Atès que l’ànim mai no en surt il·lès,
¿de què ha servit, l’amor? ¿Caldrà que escrigui
que l’obra d’uns quants anys se’n va en un dia?

A Josep M. Esquirol

El cos, la vida. Hi ha un dia que entens
que les coses expiren. Com la planta.
La vellesa és un do. La dona infanta
un ésser per la mort. Neix sense dents.

I entens que tot toca a la fi —sarments
d’un cep que podaran o cor que es vanta
de poder abastar el món—, que res no aguanta
i és com la flama del llumí que encens.

Sabem que un dia hem de desaparèixer.
La raó ens adverteix que res no dura.
No en deixarà la mort ni un per merèixer.

Quin mal ramat compon, la nostra espècie!
Llançada a viure sense gos d’atura,
sentint-se moridora es fa menys nècia.

Quan tu te’n vas,
me deixes la mà tan morta
i tan sola, que me cau.
Blai Bonet

Durant molts anys vaig témer aquelles mans.
Es rabejaven sota la canella,
i una, balmada, es feia una escudella
si jo tenia set —les seves mans

que tant vaig estimar!—. Eren amants
la meva esquerra i la mà dreta d’ella.
Semblaven fetes de pell de parpella,
les seves mans de noia, sense guants.

Quan jo estava enfebrat, ella em posava
la mà damunt el front i, maternal,
l’hi deixava un instant; i era un regal

sentir al llit, en la fosca, que em palpava
—dits ensonyats— per saber-me a frec seu.
Aquella mà es va fer per dir-me adéu.

T’estàs llegint en un petit jardí:
llegint-te a tu mateix, al cap del temps.
Allò que estimes més, tot el que tems;
el que et fa viure i el que et fa patir.

Ara ella dorm, confiada al coixí
on pesa el cap. Hi dus un dit i el prems,
prop d’un brodat (blau d’aigua que, als extrems
dels rems alçats, es fa escorrim marí).

Com si volguessis encertir-te’n, toques
tot el que et queda a l’abast de la mà.
L’ampolleta de sèrum, per exemple.

Mai que la barca s’acosti a les roques,
vindràs tot d’una a ajudar-la a virar.
Vetlla-li el son. Besa-li, lleu, la templa.

Basteix la casa lluny de la ciutat,
de cels nocturns il·luminats d’escòria.
De tant en tant bivaqueja en un prat:
és bo que, amb ull despert, servis memòria

del lloc de cada estrella al buit sembrat,
que notis com al cor et creix l’eufòria
d’aquella flor que es dreça a sol colgat
i que de nit coneix l’hora de glòria.

Basteix-la a prop d’un camp de blat que al juny
et faci confident del so, entre espigues,
d’una veu íntima de vent. S’esmuny

com aquest vent, la vida —home que artigues,
vinclat, el tros de temps que tens i, al puny,
comences a sentir cremor d’ortigues.