L’ésser solar

No és a la nit sinó al capvespre,
a l’hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d’un cable elèctric
es posen d’acord i aguanten l’alè,
apreten les ales i se’ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
estem
a punt
a punt
a punt
per travessar el cel i creuar el continent.

La força de l’impuls
reverbera el fil metàl·lic,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú entén el per què.

51 secrets incrustats a les taquetes
microscòpiques de les pupil·les,
8 decepcions surant a la superfície
remoguda de la glàndula llagrimal,
14 mentides retingudes a la capa
rugosa de la llengua, amb la saliva,
27 pecats amagats a la penombra
que habita la intersecció de la carn.

Som la brutalitat del bastó
d’un cec que pel passeig es troba
un altre cec, i el fa caure.

Entre lletra i lletra
hi neix un munt d’herba
que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,
a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira’m com contemplo,
com em cruix el cos
només en l’acte de mirar.

Estirar les definicions
com qui estira els ossos
en el moment de llevar-se.

Allargar els sons
perquè t’arribin les ones
ara que ets totes les cases,
tots els rebosts,
tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,
sinó tota la resta.