I Déu en algun lloc

Obries de bat a bat
els porticons de fusta de la casa del poble
i ens cridaves a taula.
Eres forta i bonica com un arbre
i els nens del veïnat s’enrojolaven
si els tocaves la galta amb un sol dit
i els regalaves caramels de menta
―feies olor d’espígol
i duies vestits d’estiu
esquitxats de flors vermelles.

Ya, pues, vamos para casa.
Torno a enfilar mentides blanques
―Mañana, mamá, mañana―
mentre embotones i desembotones
el mateix trau de la camisa
una vegada i una altra
sense mirar-me.
I oblides l’alumini blanc
de les finestres d’avui,
que només s’obren endins.

Et miro avui i aquest és el vertigen:
que tot el que tu eres
s’engrunés aquells dies pels camins de l’aigua.
Que a l’arribada al port de Barcelona
ja no quedés res de tu
―de la teva bellesa d’ulls verds i pell pigada,
la teva força,
la teva-nostra sang indígena.
Y no quedó nada de mí.
Què hi ha encara de tu, mare,
després de l’oceà?
Hi ets?
Ets?
M’aboco a tu
i tot és aigua fonda,
aigua negra,
aigua cega.

Odio i estimo amb ràbia
l’Hades inclement que et va engolir i no et retorna.
Estimo i odio l’oceà
que et va partir en dos la vida.
I m’hi acosto i me n’allunyo,
eterna i absurda rissaga al port,
amb l’esperança infantil
de retornar-te el que ets
―la llum,
el verd,
la teva vida a punt d’obrir-se
com una papallona.

I avui que ja t’has mort
potser cent mil vegades,
et trobo pel carrer
i encara fas olor d’aquell sabó de mans,
de pa acabat de fer,
de cigarretes Sombra
fumades d’amagat al balcó de casa.
Et trobo i em somrius
i ja no vull saber
de quin color és la mort que em toca plorar avui
―quin bocinet de seny
se t’ha desprès de nit mentre dormies.
Et trobo i tens la veu
de les cançons antigues,
del cuídese, mijita,
del tapa’t, que fa fred.
I encara que hagis mort
cent mil una vegades
et trobo pel carrer
i sé que encara ets tu
darrere les arestes d’un altre camí cec
en el teu laberint sense fils d’Ariadna.

Ja no saps quins són els colors de l’aigua.
Ho vols provar? Digues por i digues
hi ha paraules que roben cors
i digues
hi ha paraules que embruten cors,
i digues
naus cremades
i octubres plens de sang,
i arrisca’t un poc més, digues
passadís d’absències teves
i por de no saber posar pedaços
i nois de pell suau i ulls bondadosos.
Crida mentre encara tinguis veu,
i no confiïs mai que respondrà cap eco.

Quan tornis a casa,
imagina el desig
com una pregunta immensa.

I què has de fer si han tornat a fugir totes,
si s’han perdut altra vegada
per les quadrícules de la ciutat
i han arribat a la mar
i se les ha endut un mal oratge.
L’horitzó no és cap línia
i el silenci no és cap calma.
I ara que les vols no les demanis,
que no et volen elles per més que les cridis,
que diràs sang,
i por
i desig
i et ballaran burletes davant dels ulls,
i es riuran de tu i de la teva poca traça.

I tornaran a deixar-te a les fosques.

Tanca la porta del despatx
i em parla de la mort
mentre la mare m’espera a la saleta de la clínica.
Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.

Em parla de la mort i se m’acut
que m’asseuré a esperar-la vora el camí
des d’on es veu un arbre tot sol
contra el cel escombrat de núvols.
Que aniré a buscar roselles pels camins antics
i m’ompliré la boca de cireres vermelles.
Que hauré menjat maduixes, abans,
amb molta nata,
i hauré ballat tota la nit per celebrar els quaranta.
Em parla de la mort i se m’acut
que tornaré a fer l’amor una altra tarda
com si m’hi anés la vida. Que nedaré nua al mar
i em perdré amb bicicleta pels camins de l’illa.

Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.
La mare rient,
la mare cridant,
la mare plantant tomàquets a l’hortal
i pintant de blanc les parets del safareig.
―Jo rient,
jo ballant,
jo pintant-me furiosa la ratlla dels ulls
i tornant a tenir ganes de dormir amb algú.

Tres anys, deu anys, no sé què dir-te.
No sé què dir-te.