L’estació dels espiadimonis

Mare, no em renyis, sí, ja sé,
que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d’infant
ben protegit per las primeres clarors.
Per què no dir-ho ara, al recer
de les últimes ombres?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, fill, no tens remei!
Mentida, mare,
ha estat aquell, no el veus com fuig?

I sempre aquell, mare, el mateix que et va desfer
el llit, el pare gras, el dimoni pelut
que ens roba la força i la bellesa.

Potser és just, no ho sé pas: li devíem
l’alè, la pell llisa i fresca, fins i tot
el goig immens d’estimar-nos. Però
jo no he sigut, mare. No em veus?, mira’m,
jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.