Teories del no

Uns quants sonats amb versos a la closca
no poden afectar la ciutat.
Ray Bradbury

No hi ha cap mena d’arma contra el temps.
Ho sap el llibre, que esgrogueït es fon
amb el frec de la bava d’uns insectes.
La memòria del llibre, qui la té?
En el mirall del segles
les grafies engendren ulls de larva,
un gran festí de fulls
on passa inadvertit el gust de tinta.
En el mirall del temps,
volen les merles
que engoleixen les cuques full a full.
Després vénen els llops i els esparvers
com una ombra de sang sobre els prestatges.
En el mirall dels segles
falta temps.
Tampoc tenim escuts per defensar
els vells codis d’honor de la lectura.
En el mirall del dia
viu la nit.
Potser ens quedarà el gest de decidir
l’ex-libris del granit,
el perfum de la llosa,
si llegim des de fora o des de dins,
si volem morir en vers o morir en prosa.
Fer de la vida una lliçó d’estètica.

Navego amb el vaixell
dins de la tassa de cafè.
Pengen del sostre
les garlandes pansides
de l’oblit.
En el mar més petit
també hi viu el naufragi.
S’hi enfonsa
com un terrós de sucre
l’esperança.
En el mar més petit
els noms dels mariners
s’escriuen amb minúscula
i el cafè és més amarg
que la bilis del temps.
Tot allò que he estimat
s’ho emporta una cullera
i va a parar a una boca
que no ha après a besar.

Li atreia l’enigma
dels llocs inaccessibles,
la foscor dels conductes
estrets dels formiguers,
aquells llocs on qui regna
enterra el grans misteris.
Però quan la fatiga
ha castigat els ulls,
quan les taules s’aguanten sense potes
i a la cuina es cou només el fum,
els somnis prefereixen la claror,
la transparència
aquella que hi havia
en el terrat, amb la roba eixugant-se
com un fantasma tou,
quan el món era enorme,
quan arreu s’hi cabia;
la transparència
d’allò que és comprensible
quan ja no és necessari entendre res.

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.
Ibn-al-Labbana de Dènia (Versió de Josep Piera)

Algú va dir
que les pigues de la teva esquena
eren estels que havien enfosquit.
La bellesa és això: un ram de signes
que il·lumina la foscor d’una caverna.
Però ha passat el temps, que sap engrandir l’art
a costa de la vida.
Ja tot s’ha transformat; també nosaltres.
Tot anuncia
el ritual salvatge de l’ocàs.
Tu encara ets
aquell mirall on uns ulls poden viure.
Jo només sóc
el que resta de nit entre les teves pigues.
No tinguis por de mi
ni del foc de la pedra
que amago a la butxaca.
Recorda-ho quan em miris:
els boscos més antics són els que més crepiten
i les nits no són fetes a mida de ningú.

No és natural aquest món natural.
Tot és estrany.
Ho vas saber en rebre
el primer clatellot.
No hi ha res com que et sacsin el cervell
per veure que les coses són sotsobre.
Després sents que és estrany fer un primer pas,
el pus,
l’alfals,
la trona,
un rumiant que gesta setze mesos,
els mugrons de l’escola,
beure i menjar,
que visquis per parlar,
que sigui ara.
Que tothom hagi mort
molt abans d’hora.
No diguis mai que la natura és sàvia.

La veritat fou l’ull que mira un mapa,
els bous que en trepitjar feien camins,
el llangardaix que aprèn dels ous de mosca,
un cuc que pon un nus als intestins.
Ja no depèn de tu la veritat.
Ja no és vidre trencat
ni l’ostra en el mirall.
No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.