La matinada clara

Que sóc que no sóc la veïna
que sóc que no sóc una estranya
que ploc que no ploc: pedregada!
que faig i desfaig la corranda

que sóc que no sóc una espina
que sóc que no sóc maltempsada
que’t faig que no’t faig mala cara
que ho dic tot que no dic paraula

que sóc que no sóc que m’oblid
que corro més lluny que l’speed
que callo i em menjo el desig
que calla i enfonsa’l al pit

que visc que no visc lluny d’aquí
que caic que no caic terra endins
que tot es confon: déus i nits
que vinc com l’speed ja t’ho he dit

que sóc que no sóc un morter
que pans i porrons i alegria
que’m giro i de cop fot mal temps
que calla collons i fes via

que sóc que no sóc camí ral
que sóc que no sóc tramuntana
que pugis amb mi al darrer cim
que pugis amb mi fins l’albada.

Pare meu que ja no ets al poble,
pare meu que potser algun dia jo distretament estimava,
pare meu que te’n vas anar pel carrer sense ganes,
pare meu que potser algun dia molt discret m’estimaves,
per la sang que ens corria tan brava per les venes,
per les faccions de la teva cara que se m’esborren,
com el crit que ofega el meu pit,
pare meu!,
per la cicatriu que et partia sencera el ventre,
pare meu!,
pels tels secrets de la ceba als dits de la mare,
per les tardes tan pàl·lides a la cuina de casa,
pare meu!,
per les veus tan confuses del vespre,
pels crits i pels plors i les terrasses en ràtzia,
pare meu!,
per l’olor de gasoil de la teva roba en tornant de la feina, pare meu,
pels somnis que devien ser teus escolant-se per la pica, pare meu,
pels germans meus escolant-se per la pica,
oh pare meu!,
que retrobi la memòria, la memòria del pare i del fill,
la memòria, la gata vella,
la memòria, oh pare meu!,
el fil que em lliga als teus noms, a les teves mans, al teu crani rotund,
al teu riure que no m’agradava,
al teu ventre partit per la cicatriu del destí,
pare meu!,
que no hagi de cremar mai més la meva memòria, pare meu,
i que no me l’hagi de trobar d’improvís mai més,
disfressada de dona escabellada en gavardina i plors
en una cantonada ventosa de manhattan
quan jo només volia anar a collir fonoll passat el pont dels vermells,
oh pare meu!

pare meu, que trobi tota la memòria, pare meu!,
que trobi intactes les meves condemnes de nena de set anys,
que trobi intactes el fonoll i els gallarets vermells
—gall, gallina o poll, pare meu?—,
que trobi intactes la teva història i la meva, juntes, volent-se, pare meu,
com mai no van poder ser,
com mai no podran ser, ara,
oh pare meu,
pare meu que ja no ets al poble.

Conec la por dels teus ulls a l’alba. i l’espetec de les flames, el crepitar amagat dels boscos, la bogeria dels ocells obrint-se camins d’aire. érem tots dos una hipòtesi molt vaga, als llindars de la son, al vertigen del dubte i de la nit felina. ja no caminàvem: sèiem dalt d’una muntanya on havíem trescat, insaciables, pels senders costeruts de l’ànima. no reies, no em miraves: tenies els ulls clavats en les flames, als ulls dues flames que no trigarien a fer-me totes les rutes de la cendra per dintre: molt cruels i molt belles. i jo t’esperava, a la gatzoneta dalt d’un cim rocós ple d’esculls dificilíssims, tentinejant a un esglai de l’abisme: véns i em salves? véns i em saltes? conec els filons de la por dels teus versos, el triangle escalè dels teus gestos, l’animal arraulit als teus polsos, el retorn dissonant del teu gust quan m’allunyo, el sabor amargant de la taronja que em dónes. m’he après totes les albes, m’he après tots els sorolls quiets de la matinada: el bosc, l’ocell, les pedres, la fusta, les flames. i ara, quan del nostre caminar plegats en direccions sens dubte oposades no me’n queda sinó un grapat de pedretes dringuejant a les butxaques, un flascó de vidre buit i tota aquesta pols a les sabates; ara que ja em sé de memòria el rosari de la pena; ara que ja et saps de memòria les filigranes de la llenya a les soques; ara; ara ja m’he tornat gorga profunda, mort i passió, tres dies sense pa i deliris d’aigua: ara ja duc a dins del pit la nit sencera.

demà i la primavera
demà tres oceans
demà mar i muntanya
demà l’hivern sencer
vindré i farà pujada
vindré i tu no hi seràs
seré un grapat de lletres
que no saps pronunciar
vindré amb l’abecedari
i passaràs de llarg
seré un ramat de cabres
pujant pel camí ral
demà portes tancades
demà i els llençols bruts
vindré amb l’ombra molt llarga
vindré i no hi seràs tu
demà me’n vaig de casa
demà l’avern encès
demà seré trenc d’alba
em giro i ja no hi ets
demà la bèstia rara
i jo de cos present
demà muts i a la gàbia
demà noi re de re
demà farem conversa
beguts de cinc a set
demà serem persones
demà de cinc a set
demà seràs memòria
demà seràs ahir
i entre les meves fotos
un record que no hi é
passejo per la vora
del teu retrat lleuger
demà escampem la boira
demà noi re de re
demà serà l’albada
tu i jo de cos present
i a la cantonada
no hi ha cap bar obert
demà seràs la jungla
i jo un ullal ardent
demà tu fet de branques
i el meu cor fet de dents
demà ni amors ni odis
demà tu ja no hi ets
i a la cantonada
escombren els carrers