Felícia Fuster Viladecans

Passa la infantesa vora del mar, a la Barceloneta, «quan aquest barri era com un món petit o una gran casa». Els avis són propietaris d’una ferreteria que atreu molts pescadors i on Fuster sent parlar tot tipus de català. Ja de ben petita sent l’interès per les paraules —que comparteix amb la seva mare— i per les imatges. Amb part dels records i els aprenentatges de la infància construirà l’únic text en prosa que ha publicat, «A dins, a fora», per al volum Barceldones (1989).

A més de l’educació reglada dels temps de la República, Felícia Fuster es forma en el camp de les arts plàstiques. Durant deu anys realitza diversos cursos a l’escola Massana. Hi estudia dibuix, pintura, gravat i vidre. Més tard, vora el 1944, es llicencia en Belles Arts.

Enmig queda l’experiència de la guerra civil, que viu íntegrament a Barcelona. En recorda vivament els bombardejos i la fam passades, però és la misèria moral, la tragèdia de «no tenir res on agafar-se» ni en què creure «als divuit anys», el que la marcarà més profundament.

La grisor de la postguerra i l’afany de llibertat l’empenyen a sortir de Catalunya per buscar altres formes de vida. L’any 1950 fa una breu estada a París, i l’any següent s’hi instal·la a viure. No és un gest de fugida ni de renúncia, sinó una autoafirmació valenta i difícil. A París comença novament des de zero. En un primer moment fa classes de castellà, grava vidre i treballa en empreses de publicitat. S’involucra progressivament en el món empresarial fins al punt de diplomar-se en economia.

No és fins als anys vuitanta que reprèn plenament la tasca artística. Com diu ella mateixa, finalment pot tornar «al camí que m’havia preparat», del qual l’havien apartat «les ventades que t’envia la vida». Des d’aleshores, les arts plàstiques i l’escriptura en són les dues úniques dedicacions.

L’entrada a la literatura catalana és sorprenent i impactant, «la satisfacció d’una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna», com diu Maria-Mercè Marçal. El 1983 el poemari Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils queda finalista del Premi Carles Riba i tot i no guanyar esdevé el descobriment d’una veu original i ja madura, al qual seguiran altres llibres. S’ha dit que Felícia Fuster suposa una triple recuperació: la d’una escriptura de dona en la poesia catalana, la d’una veu de la generació de la guerra civil i la d’una personalitat íntima, forta i intransferible.

La poesia de Felícia Fuster es caracteritza per la meditació i la introspecció al voltant de temes existencials. Aquesta temàtica condueix a la reflexió sobre el llenguatge i la forma poètica. L’experimentació formal —formes populars, d’avantguarda o d’altres tradicions, sobretot la japonesa— és una de les constants tant en l’obra escrita com en la pictòrica. És sempre des d’aquesta perspectiva -subjectivitat i experimentació formal- que afronta la creació artística. Aquestes exigències també li permeten tractar la història més real i contemporània a Versió original (1996), sobre la guerra de l’ex-Iugoslàvia (poemari puntuat pel ritornello «Ara no em ve ni d’Amic ni d’Amat aquest desfici»).

Amb el pas del temps, Fuster fa seva la filosofia del món oriental, especialment del japonès que es reflecteix en la seva obra. Ha escrit un assaig sobre La poesia japonesa moderna (1988) i ha editat i cotraduït una antologia de Poesia japonesa contemporània (1988). Fuster també utilitza l’haiku, forma tradicional de la poesia japonesa, per narrar l’experiència del món oriental en el darrer llibre, Postals no escrites (2001). Per altra banda, els temes de l’absència, la introspecció o el buit són recurrents en la seva obra, com testimonien els títols d’alguns dels seus poemaris: Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils, Sorra de temps absent o Postals no escrites, temes que la poeta transmuta en totalitat i plenitud. Cal no oblidar, tampoc, que l’escriptura oriental combina el llenguatge —els mots— amb la imatge —el traç de l’ideograma i del pinzell en escriure. Literatura i plàstica hi conformen, com en l’obra de Felícia Fuster, un únic pla.