Parlem correntment d’Estat espanyol pel gran respecte que ens mereix la idea d’Espanya, idea que es pot considerar que fou realitat només fugaçment en la història. L’Espanya, nació de nacions, pot ser que un dia arribi a existir, però aquest dia és encara molt llunyà. Fins ara només disposem d’un Estat espanyol mantingut per força, a base de l’opressió i la colonització de tots els pobles que hi són inclosos, per part d’un grup d’homes poderosos. Diu Maritain que si un conjunt de nacions decideix d’unir-se partint del respecte i la igualtat de tracte mutus, al cap d’uns quants centenars d’anys de caminar en comú és possible que es formi aquesta supernació o nació de nacions dels nostres desigs. Tots preferim, en abstracte, la unió a la separació, sempre que la unió sigui lliure. Aquest conjunt d’esmenes que començo a defensar tracta de proposar un marc constitucional adequat perquè un dia puguem parlar d’Espanya sense enrojolar-nos, i puguem cridar aquell «Visca Espanya!» de Joan Maragall. Mentrestant, l’Estat espanyol és un Estat plurinacional, i la sobirania està en els pobles que s’hi inclouen […] Per a la pau entre els homes i els pobles calen Constitucions senzilles i valentes que s’adaptin a les realitats majoritàries […], a base del coneixement més racional i científic que es pugui obtenir de les àrees de distribució sociològica de les ètnies o pobles.
[…]
El model polític adequat per mantenir unides diferents nacions sense renúncia de les seves respectives sobiranies és el model confederal. El model autonòmic només té sentit quan es vol simplement descentralitzar o quan en un Estat central hi ha, en minoria, alguna nació sobirana. En l’Estat espanyol hi ha massa pobles amb característiques nacionals per adoptar aquest model autonòmic. Arriba tard i concedeix poc. No hi haurà pau després d’aprovada la Constitució, com no n’hi ha ara. Els grans partits d’esquerra proposen, per a més endavant, el model federal. En aquest model la sobirania resideix en l’Estat central i les unitats polítiques inferiors, no sobiranes, gaudeixen d’autonomia. Evidentment, insuficient. Es tracta no de confederar territoris qualssevol, sinó de confederar territoris francament marcats amb ca-racterístiques nacionals en un pla d’igualtat màxima. Com que la realitat nacional és una realitat dinàmica, és possible que la divisió nacional de l’Estat variï amb el temps.
[…]
En l’Estat, de segles enrere, es dibuixen clares quatre nacionalitats. La més coneguda i demogràficament la més gran, amb uns onze milions d’habitants, l’anomeno, per la seva heterogeneïtat interna, Països Castellans (Países Castellanos), amb les seves regions preautonòmiques de Lleó i Castella, La Mancha, Extremadura i Múrcia i tal vegada Cantàbria i la Rioja. El meu company senador Julián Marías tingué el desencert de dir: «Castella no pot ser nacionalista, perquè mai no ha estat nació, i ho sap prou, i no se li acudirà pas, ara, de jugar a les nacions». Àdhuc Isabel la Catòlica estaria en contra de Julián Marías. Tot i els pocs dies que tenen les meves esmenes, ja m’han arribat agraïments d’aquesta nació, la més oprimida de l’Estat espanyol.
D’Euskadi, amb els seus tres milions d’habitants, ningú no en dubta. Amb Navarra, bressol dels més vells «euskaldunak», amb les seves tres províncies occidentals poblades per bascs en l’Alta Edat Mitjana, segons ens detalla Sánchez Albornoz, i amb les tres províncies del nord amputades per acords internacionals. És el solar dels bascs, amb les províncies autònomes que hi vulgueu.
La pàtria galega també te uns tres milions d’habitants. Potser si sabem estar a l’altura dels temps i aconduir la difícil situació portuguesa, Portugal de Lisboa, Portugal de Porto i la nostra Galícia podrien constituir països autònoms d’una gran nació galaicoportuguesa.
La meva terra ara, si hom no la coarta, vol anomenar-se Països Catalans. Té uns nou milions d’habitants i una llarga història d’àmplies autonomies internes i d’anar junts sense oprimir-se els valencians, els illencs de les Balears i les Pitiüses, els catalans de Principat i fins i tot els andorrans i els catalans arrencats per l’Estat francès de la nostra comunitat. Quan els reis espanyol i francès junts van prendre Barcelona per les armes l’11 de setembre del 1714, hi havia valencians lluitant i hi arribava periòdicament, i amb gran risc, un vaixell balear ple de vitualles que sabia sempre trencar el setge marítim de la ciutat. Si l’ONU va acceptar la petició de Piniés de considerar caducat el tractat d’Utrecht, perquè així Andalusia pugui recuperar Gibraltar de mans dels anglesos, cal considerar que també Catalunya, engrillonada dos paràgrafs més avall en el mateix tractat caducat, hauria de recuperar la seva sobirania. Però, allò que més compta és que sense pruïja d’imitar ningú, avui, després de moltes tragèdies històriques, el poble català, en les seves diferents Diades nacionals, i cada cop que s’escau, continua cridant: «Som una nació!». I si els polítics, prudents, són mesurats en la reivindicació dels Països Catalans, cada vegada es teixeix una xarxa més espessa d’empreses comunes per part dels espontanis. Per què entestar-se a prohibir un marc polític quan ja és al carrer?
[…]
Andalusia amb els seus sis milions d’habitants, un poble antiquíssim, terra transformadora i assimiladora de tot allò que l’ha travessada, nació en potència, Estat en flor, sempre esperant en l’avantcambra del subdesenvolupament la seva oportunitat històrica. Només impedeix la seva emancipació qui l’explota de segles i en viu amb droperia. Les Canàries tenen, amb el seu milió i mig d’habitants, la distància de la península, el seu passat genuí i la condició d’insularitat. Condicions que són prou per tractar-les amb respecte i com a majors d’edat. L’Aragó, empobrit en la seva economia i en la seva població, també de prop d’un milió i mig d’habitants, amb un passat gloriós d’autogovern que li fou arrabassat, com als altres, per la força, amb la positiva experiència de viure en confederació amb els catalans en el respecte mutu, es mereix i necessita recuperar l’exercici ple de la seva antiga sobirania, perduda el 1707 per acció militar. I Astúries. Poc més d’un milió d’habitants.
[…]
Hem de ser valents políticament. Si qualsevol territori pot ser autònom, caiem en el cantonalisme. Si tractem igual una nació que una regió o una província caiem en la discriminació. Si, per exemple, anomenem Catalunya nacionalitat i el País Valencià regió, o, per a adobar-ho, considerem el País Valencià i el principat de Catalunya dues nacionalitats diferents, enganyem el poble i preparem guerres futures. Existeixen, és cert, fenòmens migratoris importantíssims que cal atendre amb tot respecte, que cal acollir amb tota l’hospitalitat. Però els drets bàsics dels pobles encara existeixen. No hi ha zones apàtrides importants. Tot el territori de l’Estat s’ha de dividir en nacions i després cada nació ja s’ocuparà de respectar les seves autonomies regionals internes. Ha de desaparèixer la fórmula confusionària de les nacionalitats i regions i ser substituïda per la de nacionalitats amb les seves regions.
