Maria Beneyto Cuñat

Maria Beneyto i Cuñat va nàixer a València. Poc després, la seua família es trasllada a Madrid, i allí va passar la seua infància. Van ser uns anys molt durs, per tal com el seu pare, que havia abandonat un treball i una posició estables a València amb la pretensió d’obrir-se camí a la capital de l’Estat com a autor teatral, no aconseguí d’estrenar-hi cap obra. En començar la guerra civil se’n tornaren a València, i la postguerra els fou encara més difícil: eren allò que hom anomenava “rojos”; a les dificultats anteriors s’afegia ara, doncs, la de pertànyer al nombre dels derrotats en el nou règim vencedor de la contesa.

Al cap d’uns anys, però, una herència vingué a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se plenament a l’escriptura, com sempre havia desitjat. Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Alejandro Gaos, Pla i Peltran i Ricardo Orozco, director, aquest darrer, d’una curiosa publicació, El sobre literario, que va acollir alguna col·laboració poètica de l’escriptora. En aquell temps va conèixer també Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp… Aquest la va animar a escriure en català, i li va publicar en la col·lecció “L’Espiga”, de l’editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua: Altra veu (1952). En la mateixa col·lecció apareix, el 1956, Ratlles a l’aire, i el mateix llibre rep el premi “Ciutat de Barcelona” d’aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.

A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa narrativa, per bé que encara traurà un llibre poètic, Vidre ferit de sang (1977), guardonat amb el premi Ausiàs March del 1976. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català publica, ara amb l’estímul de Manuel Sanchis Guarner, un recull de contes, La gent que viu al món (1966), i la novel·la La dona forta (1967), potser la més interessant de les que es van publicar al País Valencià en la dècada dels seixanta, i els personatges i l’ambient de la qual constitueixen un esbós de la societat valenciana d’aquells anys a través de la problemàtica de la dona sota el franquisme.

Més recentment publica els llibres de poesia Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).