La base de dades de les Lletres Catalanes
Filla del dirigent marxista balaguerí Tomàs Pàmies.Tingué una formació autodidàctica. Fou dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (1937), escriví a Juliol i fundà, juntament amb altres companyes, l’Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-39). Arran de la Guerra Civil, s’exilià a França, després s’exilià a la República Dominicana, passant per Cuba, i, finalment s’establí a Mèxic. En aquest país estudià periodisme a la Universidad Femenina, dirigida per la seva fundadora Adela Formoso de Obregón Santacilia. Tornà a Europa (1947), i residí un any a Belgrad, on treballà a la ràdio. Després visqué dotze anys a Txecoslovàquia, on fou redactora de les emissions en castellà i en català de Ràdio Praga.
Membre del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), es casà amb el secretari general d’aquest partit, Gregorio López Raimundo. Posteriorment, se n’anà a París, on col·laborà en el periodisme militant de l’exili, així com a Serra d’Or i a Oriflama. Fou mare del també escriptor Sergi Pàmies.
El 1971 tornà a Catalunya, a Barcelona, any en el qual guanyà el premi Josep Pla i el premi Crítica Serra d’Or de prosa narrativa (1972) amb l’obra Testament a Praga, escrit en col·laboració amb el seu pare. Inicià aleshores una carrera literària publicant novel·les, dietaris, reportatges, etc. alguns en castellà, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal d’uns anys, des de la Segona República Espanyola fins al maig francès del 1968, que havia viscut intensament.
A més de l’obra esmentada, de la narrativa de no-ficció, publicà a cavall de la crònica i l’autobiografia militants en l’esquerra Quan érem capitans (1974), Los niños de la guerra (1975), Una española llamada Dolores Ibárruri (1975), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem refugiats (1975), Si vas a París papà… (1975), Gent del meu exili (1975), Crònica de la vetlla (1975), Los que se fueron (1976), La rereguarda republicana (1977), Aventura mexicana del noi Pau Rispa (1982, escrit amb materials de l’exili, sobretot mexicà), Primavera de l’àvia (1989), Carta a la néta sobre el comunisme. Els anys de lluita (2001), i Estem en guerra. Escrits 1936-1939 (2005).
Pel que fa a la narrativa de ficció cal destacar les novel·les: Dona de pres (1975), Amor clandestí (1976), Aquell vellet senzill i pulcre (1977), Memòria dels morts (1981), La chivata (1981), Segrest amb filipina (1986), Rebelión de viejas (1989) i La filla del Gudari (1997).
Deixà constància dels seus viatges arreu de l’Estat espanyol: Vacances aragoneses (1979), Matins d’Aran (1982), Rosalia no hi era (1982) Busqueu-me a Granada (1984), Praga (1987), en castellà, Nadal a Porto (1994), Jardí enfonsat: viatge a Castella i Lleó (1995, premi de la Institució de les Lletres Catalanes), Allí em trobareu: viatges (2002).
Realitzà nombroses traduccions i col·laborà com a articulista en publicacions periòdiques. Col·laboradora habitual del diari Avui, aplegà els seus articles a Opinió inconformista: vuitanta-set dilluns a l’AVUI (2003). Participà també en espais radiofònics, que recollí a Coses de la vida a ritme de bolero (1993) i La vida amb cançó: cròniques radiofòniques (1999).
També escriví assaig, en els quals tractà temes vitals i socials i, especialment, de la condició de la dona: Cròniques de nàufrags (1976), Maig de les dones (1976), Los niños de la guerra (1977), Romanticismo militante (1977), La mujer a partir de los cuarenta años (1979), en col·laboració amb Santiago Dexeus, Opinió de dona (1983), Mascles no masclistes (1987), L’aventura d’envellir (2002), Conviure amb la mort (2003), 3×1 (2003), en col·laboració amb P. Rahola i M. Rivière, Informe al difunt (2008).
Avui, Xarxa, El Temps, Catalunya Ràdio.
• Creu de Sant Jordi, 1984.
• Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, 2000.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2001.
• Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, 2003.
Els mites no sempre són encegadors o paralitzadors. De vegades ajuden a avançar, a resistir, a superar situacions desesperades
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
L’estació era la mateixa. La bàscula de facturar on et pesaves cada diumenge amb les xiquetes de la colla, on el teu pare, recader, pesava el recapte a facturar o a distribuir, era la mateixa. Com duren els artefactes d’avant-guerra! Però els camins que duen a la ciutat, no eren ja els mateixos. Tu els recordaves voltats de verdor, entre braçals amb flaire de violes cada primavera, plens de caragols llefiscosos a la tardor plujosa. Els camins ja no hi eren, ni els braçals, ni les casetes cobertes d’heura. Magatzems i edificis nous s’havien engolit els camins de la teva infància i de la teva adolescència. I ja no hi eren els bordells, ni el dels rics ni el dels pobres; només uns bars, uns snaks de rètols xavacans. Amb els ulls clavats al campanar del temple més alt, a la vora dreta del Segre, pogueres orientar-te fins al pont de pedra picada. No vas conèixer els pescadors de canya que ni s’adonaren del teu pas. Els vells porxos del carrer del Pont et van semblar tan baixos que et sentires altíssima; més foscos, més pintorescs, com els de la Place des Vosges del teu exili. La plaça de Sant Salvador, ja no hi era. Hi mancava el temple, destruït per les bombes de la guerra civil i, sense temple, allò ja no és una plaça; hi mancaven els salzes al voltant de la font, o és que mai no hi hagué salzes ni font, a la plaça de Sant Salvador on va néixer el teu pare.
Vas pujar pel carrer dels Gegants deixant a mà esquerra el teu, que ara du el nom d’un pintor que fou mestre del teu germà. No et vas veure amb cor d’anar a la casa on vas néixer, on van néixer tots els teus germans, vius i morts. Tenies la boca seca i els ulls carregats de sol i de llàgrimes retingudes, i un gran pes al cor i un mal averany, i tot menys l’alegria del retorn… perquè allò no era el retorn. Perquè era pitjor que la fugida. Al cim de la costa dels Gegants, hi havia la casa dels avis, i tu l’havies pujada moltes Pasqües a buscar la mona: exactament deu mones amb uns ous de colors i ametlles picades al llom. La padrina, germana, del teu pare, hi vivia d’ençà que s’havia casat; allí van néixer els teus cosins, allí matàveu el porc i éreu convidats a menjar fetge amb ceba. La teva padrina no t’esperava.
La vas veure de lluny, asseguda damunt d’una cadira baixa, a l’ombra que feia la casa. T’hi vas acostar a poc a poc. Ella llegia o tractava de llegir, amb els ulls gairebé morts, una carta del seu fill Pere, exiliat llavors a França. Degué veure els teus peus aturats al costat de la cadira, calçats amb unes sandàlies cobertes de polseguera. Alçà els ulls esgarrifosos de vellesa i tu vas preguntar si no et coneixia, i ella es va alçar com un llamp perquè et reconegué, i tu la vas abraçar perquè ja no podies més de basarda i, en poder plorar als seus braços escanyolits i febles, retrobares allò que havies deixat trenta anys enrera.
Però ella no t’ho va dir: «Queda’t.» Et va dur a la cuina, que encara la tenien a la planta baixa, al costat de l’estable; una cuina plena de mosques que ella espantava, amb un gest mecànic, amb una punta del davantal; va treure un tupinet del foc, arrimat a les brases de la llar. Amb una cullera de fusta va treure arròs bullit del tupí i t’obligà a menjar-lo, espantant les mosques i cridant, amb un fil de veu: «Ah, desgraciada, desgraciada.» I tu pensaves que ho deia a la mosca, però t’ho deia a tu, «desgraciada, desgraciada que ens desgraciaràs a tots», perquè, segons ella, calia que et presentessis al quartel com s’havien de presentar tots els que tornaven. I quan tu li vas dir que no havies tornat, que només visitaves la ciutat amb l’únic propòsit de recollir-te a la tomba de la teva mare, aleshores la padrina es va posar a plorar.
* *
Ara, el qui torna no s’hi ha de presentar, a la Guàrdia Civil. Són quatre senyors joves, ben vestits, galtaplens i àdhuc grenyuts; els que visiten el qui torna. Correctament. Amb un paper a la mà. No entren si no els ho dius. No escorcollen sense testimonis. I duen gavardina, sobretot si plou, com va ploure aquell dia.
* *
Ara sí que has tornat. La padrina ja és morta. El teu pare ja és mort. No podràs donar-li l’alegria d’anunciar-li el retorn. El fill gran de la padrina, l’hereu, ha venut la casa i se n’ha fet construir una de nova. T’ho han dit. Tu no hi has anat. D’aquella casa, t’interessava la padrina. Ja no hi és.
Has tornat. Ja no tenies excuses per allargar l’exili. Si en volguessis, de pretextos, en trobaries. ¿No els troben els altres? Has preparat el retorn durant deu anys. Ja està bé! Preparatius psicològics. Ah, bé! L’any 1958 no estaves preparada. Ja t’ho va dir el magistrat Saura quan l’anares a visitar per demanar-li que ajudés el retorn del teu pare: «Esteu preparats per a tornar?» I tu te’l miraves pensant: «Vostè no vol que tornem.» I li vas dir: «Preparats en quin sentit, senyor Saura?» I ell et va dir allò de: «Psicològicament». Però no són problemes psicològics els que has trobat, sinó materials i, per a resoldre’ls, en el teu cas, no hi havia més solució que tornar. Els havies previstos; els problemes. N’havies parlat quan venies de visita, però són diferents de com els imaginares. En el fons, te’ls imaginaves sense haver decidit afrontar-los. Potser tenia raó el Saura.
Què diria ara; el magistrat Saura? També és mort. No facis preguntes beneites.
Ara va de debò.
Text: