La base de dades de les Lletres Catalanes
La seva família habità des d’antic el castell de l’Aranyó, que vengué el seu pare Manuel de Pedrolo i d’Espona, president d’Acció Catalana de Tàrrega. Estudià el batxillerat a Tàrrega i no continuà els estudis a causa de la guerra civil, en la qual participà com a soldat d’artilleria. Casat, s’instal·là definitivament a Barcelona el 1943 i es dedicà a feines diverses per a guanyar-se la vida.
Conreà tots els gèneres literaris: a més de la narrativa, i especialment la novel·la, que constitueix, amb diferència, el gruix de la seva producció, fou autor d’alguns volums de poesia (Ésser en el món, 1949; Simplement sobre la terra, 1983 i Arreu on valguin les paraules, els homes, 1975) i d’una obra teatral comparativament poc extensa però significativa (Cruma, 1958; La nostra mort de cada dia, 1958; Homes i no, 1959; Tècnica de cambra, 1961; Algú a l’altre cap de peça, 1962; Darrera versió per ara, 1963; Situació bis, 1964; Pell vella al fons del pou, 1976; Aquesta nit tanquem, 1978; Aquesta matinada i potser per sempre, 1980; D’ara a demà, 1982, etc. ), que hom ha classificat dins el teatre de l’absurd. Els grans temes que dominen aquestes peces —els personatges de les quals són, quasi sempre, abstraccions genèriques, no individus— són la problemàtica de la llibertat i de la comunicació entre els homes.
Quant a les narracions i novel·les, a causa primordialment de la censura moltes de les seves obres foren publicades al cap d’anys d’haver estat escrites: així, són del 1952 Es vessa una sang fàcil (1954), Cendra per Martina (1965); del 1953, Balanç fins a la matinada (1963), Avui es parla de mi (1966), Mister Chase, podeu sortir (1955), L’inspector arriba tard (1960); del 1954, Estrictament personal (1955); del 1955, Una selva com la teva (1960), Nou pams de terra (1971), Les finestres s’obren de nit (1957); del 1956, Introducció a l’ombra (1972), Cops de bec a Passadena (1972); del 1957, La mà contra l’horitzó (1961); del 1958, Entrada en blanc (1968), Pas de ratlla (1972); del 1959, Un amor fora ciutat (1970); del 1960, Solució de continuïtat (1968); del 1961, Si són roses floriran (1971), Viure a la intempèrie (1973), M’enterro en els fonaments (1967).
A partir del 1963 començà el corpus novel·lístic titulat Temps obert, que comprèn una sèrie de novel·les que parteixen d’una situació —un bombardeig durant la guerra civil— que provoca diverses conseqüències de les quals arrenquen un conjunt de situacions simultànies i excloents, que formen el nus del relat: el 1963 escriví Un camí amb Eva (1968) i Se’n va un estrany (1968), el 1964 Falgueres informa (1968), el 1965 Des d’uns ulls de dona (1972), el 1966 Unes mans plenes de sol (1972) i L’ordenació dels maons (1974). Altres obres seves són Joc Brut (1965), Totes les bèsties de càrrega (escrita el 1965 i publicada el 1967), A cavall de dos cavalls (del 1966 i publicada el 1967), Mossegar-se la cua (del 1967, publicada el 1968), Algú que no hi havia de ser (del 1972, publicada el 1974), Espais de fecunditat irregulars (del 1972, publicada el 1973), Text/Càncer i Mecanoscrit del segon origen (del 1973, publicades el 1974), Acte de violència (del 1961 i publicada el 1975), Detall d’una acció rutinària (1975), S’alcen veus del soterrani (1976), Pols nova de runes velles (1977) i Cartes a Jones Street (1978).
El 1974 hom començà a aplegar la seva obra narrativa, en set volums, els tres primers dels quals amb el títol de Contes i narracions (1974-75) i la resta amb el de Novel·les curtes (1976-81). Publicà, encara, altres sèries com la tetralogia de La terra prohibida: Les portes del passat (1977), La paraula dels botxins (1977), Les fronteres interiors (1978) i La nit horitzontal (1978), la sèrie Anònim: Anònim I (1978), Anònim II (1981) i Anònim III (1981), i la sèrie dels Apòcrifs: Apòcrif u: Oriol (1982), escrita el 1978, Apòcrif dos: Tino (1983), escrita el 1979, Apòcrif tres: Verònica (1984) i Apòcrif quatre: Tilly (1985). Altres novel·les representatives són: Sòlids en suspensió (1975), Procés en contradicció suficient (1976), Baixeu a recules i amb les mans alçades (1979), Succés simultani (1980), Exemplar d’arxiu. Únicament persones autoritzades (1982), No hi fa res si el comte duc no va caure del cavall a Tàrrega (1985), Crucifeminació (1986), La creació de la realitat, punt i seguit (1987), Tot o nul (1988), etc. Pòstumament, hom publicà Disset contes i una excepció (1990), Obres púbiques (1991) i el dietari Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990 (1991).
La seva obra, i sobretot la narrativa, es troba equidistant dels dos corrents que marcaren la narrativa mundial de la postguerra: l’existencialisme i el conductisme. La instància transcendent l’empenyé a vegades cap al simbolisme (Totes les bèsties de càrrega), i unes altres el testimoniatge li exigí un sever fresc fenomènic (Si són roses floriran). Encara que el temptaren la problemàtica del punt de vista, el monòleg interior (a nivell conscient i del subconscient) i la investigació de l’escriptura, sempre el seu touch personal dominà les experiències fins a assolir un cosmos pedrolià.
L’any 2005 fou constituïda la Fundació Pedrolo, amb seu a Tàrrega, dedicada a la preservació del seu llegat i la difusió de la seva obra, així com a la del seu ideari. El 2014 obrí les portes l’Espai Pedrolo al castell de Concabella, a la Segarra; es tracta del primer espai que exposa de forma permanent la vida, l’obra i el pensament polític de Manuel de Pedrolo.
Col·laborà com a articulista en la majoria de les revistes catalanes: Pont Blau, Raixa, Inquietud, Revista de Catalunya, Quart Creixent, Serra d’Or, Oriflama, Canigó, Avui, etc., i es convertí en una referència intel·lectual de l’antifranquisme i el catalanisme. Amb la transició al règim de monarquia constitucional espanyola féu explícit un independentisme sense concessions que li costà, segons alguns, una certa marginació tant literària com en l’opinió pública.
• Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Llengua Catalana, Tübingen, 1970.
• Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 1979.
Creador i director de la col.lecció ‘La cua de palla’ de novel.la policíaca (1963-1970). Algunes de les seves obres teatrals han estat estrenades per l’ADB. L’obra guanyadora del Premi Sant Jordi ‘Estat d’excepció’ va ser publicada amb el títol ‘Acte de violència’.
Ha estat antologat a: Lleida, vuit poetes (Ariel, 1968), Manuel de Pedrolo o la paraula feta imatge: recull de poesia concreta (Museu Comarcal de Cervera, 2006), Vint-i-vuit contes (Ed. 62, 2009), Manual de Pedrolo (Ara Llibres, 2018).
Sé que em pertany aquesta terra hi tinc tot de morts escampats pacient m’espera i m’atreu i, en descansar-hi la vull meva
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Dia 10 [de juny de 1988]
Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: «Sí. Per qui demaneu?» Pengen. La segona: «El senyor Manuel de Pedrolo?» «Sí, digueu», és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten, sinó que diuen: «Prepara’t, que ara et toca a tu», i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una «conversa» tan curta!
No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol fer mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.
Dia 11 [de juny de 1988]
Des de darrera els vidres de la porta de l’entrada observo el carrer. Hi ha poc trànsit. Tres persones a la parada de l’autobús. Ningú, que vegi, aturat a la vorera de l’altra banda. Surto i torno a aturar-me, miro amunt i avall, no veig res d’anormal, ningú que em cridi l’atenció. Me les emprenc carrer avall, el travesso, tombo cap a la Travessera, on faig una llarga pausa ran de paret, per si algú em seguia, a peu. En cotxe no pot ser. Repeteixo la maniobra en arribar a Santaló. Retrocedeixo cap a Casanova, per on baixo fins a la Diagonal, on em giro per desfer camí com qui s’ha oblidat alguna cosa i torna a casa a buscar-la. Cap cara que hagi vist, ningú que adopti una actitud suspecta. En arribar altre cop a la Travessera ja estic raonablement segur que ningú no em vigila i m’oblido de l’afer.
—S’ha acabat, senyors!
I Llor Domina, amb un gran cop de mà, esbarria els pa¬pers que hi ha damunt la taula, a cada extrem de la qual crema una espelma en un canelobre d’argent.
—Així s’acaben quinze anys d’abnegat servei a la ciutat: amb una traïció!
El comandant Ezra, de les forces d’ordre públic, i el cap dels serveis militar, es redrecen com fiblats per un escorpí, fan petar els talons i, gairebé a l’uníson, exclamen:
—Domina!
Però el Jutge colpeja la taula amb el puny, i les flames, altes i netes, oscil•len breument.
—Sí, traïció!
[…]
—Domina!
El comandant Ezra, més enèrgic potser, no en té prou amb una exclamació:
—No és just, Domina! Si l’administració s’ha desacreditat no solament davant la ciutat, sinó fins i tot als ulls dels seus més fervents servidors, la culpa no és nostra, subalterns que som a despit de tot. Sempre hem acceptat les teves direc¬trius…
—Acceptat? —Creua els braços sobre el pit i redreça el cos amb la vana intenció de fer-se físicament més gran, més amenaçador—. Us atreviu a dir que heu acceptat les meves directrius quan ara els fets demostren que fa anys que visc presoner de les vostres decisions, de la vostra ineptitud?
El cap dels serveis militars, més tímidament, fa:
—No hem sabut sostenir el nostre impuls dels primers temps, ens han faltat objectius pels quals…
Domina desplega els braços amb un gest explosiu que, en l’ombra, rebenta contra les parets.
—Objectius? Quin objectiu més alt que el benestar del poble?…
—El poble no ho ha entès mai així.
[…]
—Sali… Disposa-ho tot per a la meva marxa immediata.
L’altre esbatana els ulls, balbuceja:
—Excel•lència… Que potser…
—Si, ens n’anem. —Rectifica—: Me’n vaig. Disposes de cinc minuts per preparar-ho tot.
Ezra diu:
—Tot està preparat, ja. El cotxe t’espera des d’aquest matí.
Domina plega les celles, que dibuixen dos grans circum¬flexos sobre la protuberància que protegeix els ulls sortits, líquids i rodons. Amb sarcasme, constata:
—Sempre has estat molt previsor, Ezra.
—Simplement, m’agrada tenir presents totes les eventualitats.
[…]
…el cap dels serveis militars allarga la mà.
—Domina… Ezra i jo comprenem el teu desencís, però no voldríem haver de separar-nos amb aquestes paraules. La nos¬tra col•laboració es mereix alguna cosa més.
—El piquet d’execució, si encara em quedés una ombra de poder…
—Domina!
Ara és Ezra qui mou la mà.
—Deixa… Mai no hem estat res per a ell. Mers instru¬ments que no tenien dret a fallar. —Es gira de nou al Jut¬ge—. Però encara et podem fer un darrer servei… —S’atansa a un extrem de taula, on hi ha el telèfon, i el despenja men¬tre prossegueix—: No vull que et passi res. He pogut reunir un grup de cinc motoristes que t’escortaran…
Domina, amb un salt, es planta al seu costat i deixa caure la mà, curta i carnosa, sobre els dits de l’altre.
—Penja això! No els necessito per a res, els teus assas¬sins!
—Són cinc homes fidels, Domina!
—Fidels a qui?
[…]
—Batxera, engega.
Et xofer s’esmuny darrera el Volant, tanca la portella i s’inclina cap als botons de comandament. El motor ronca, seguit i planer. […] El vehicle, amb els fars encesos, engega blanament, aban¬dona el refugi de la vorada i cerca el seu camí entre els altres cotxes aparcats una mica pertot arreu. Domina, amb un som¬rís mefistofèlic, va tombant el cap i observa les quatre om¬bres dretes davant la Mansió, els dos sentinelles que encara presenten armes, estàtics per tota una eternitat. El xofer, sen¬se moure el cap, pregunta:
—On anem?
—A la Caseta Verda.
Els fars escombren els darrers vehicles, les façanes blan¬ques del passeig i una figura furtiva que coixeja cap a un carrer transversal.
[…]
—No m’escapo! Ho tinc tot previst, tornaré a començar com quinze anys enrera; si cal, des de les muntanyes…
—Sol?
Ell riu ferotgement.
—Amb els meus, amb els qui no m’han fet traïció! Amb els millors…
—I on són?
—Ja els veuràs… —Es relaxa una mica i inclina el cos enrera—. Encara no ha nascut el fill de meuca que em pugui agafar desprevingut. Que et penses que me’n fiava, de l’Ezra, d’en Gesta?… Sempre he estat el cap d’un exèrcit que ells ni han sospitat, gent escollida que tenia ordres de reunir-se si es presentava un moment com aquest.
—A la Caseta Verda?
I Domina confirma:
—A la Caseta Verda, sí Des d’allí iniciarem la nostra se¬gona marxa sobre la ciutat.
Batxera prem un botó i el netejaparabrisa s’immobilitza. Molt atent a les pròpies paraules, diu:
—I quina necessitat hi havia de reunir-los allí? No hauria valgut més que s’apoderessin de la ciutat sense sortir-ne?
Domina toma a riure, ara gairebé alegre.
—Per saltar, de primer cal retrocedir. I el factor sorpresa? Mentre jo era a la ciutat, ningú no es fiava de la meva ombra, tots aquests intrigants vivien a l’aguait…
—Ningú no ha intrigat. […]
El xofer es tomba per primer cop, el mira a la cara i, després, allarga la mà cap a la portella. Amb un gest es desfà dels dits de l’home, gairebé convulsos, i salta.
—Baixi.
—Batxera!
—Baixi, li dic.
I obre la porta.
—Què vols fer?
El xicot espera sota la pluja fina i glaçada; es treu len¬tament l’automàtica de la butxaca.
—Vol que el mati aquí dins?
Domina s’arrossega pel seient, amb la cara lívida i els ulls més botits i més rodons que mai.
—Batxera… Jo…
—Baixi, fotut covard!
Ell se li arrapa al braç, alça el cap.
—Sempre t’he tractat bé… Jo puc…
El xofer el repel•leix.
—Ara només pot fer una cosa: morir amb una mica de dignitat.
—Això és una ximpleria.
—Seria una ximpleria que el deixés escapar viu… Surti d’una vegada!
L’estira, irat, i Domina salta encongidament sota la pluja que cau, mansa, pagada per la remor de les aigües. —Però, per què? Per què?
—I ho pregunta? —L’empeny cap a la banda del mar, so¬bre les ones que llepen amb força continguda la sorra estesa més enllà de les roques—. ¿Que es pensa que m’agrada, haver de convertir-me en un assassí? —El sacseja i Domina fita l’automàtica a l’abast de la seva mà, però aleshores, de sobte, el xicot es fa enrera—. Estava disposat a dur-lo a la Caseta Verda, a la frontera, on hagués volgut. Mai no havia tingut la intenció de matar-lo.
Domina intenta de recobrar la serenitat, però la veu li surt esquerdada quan diu:
—T’has deixat comprar…
El xofer l’apunta.
—No puc permetre que visqui després del que m’ha dit. Ha parlat massa…
Domina s’empassa la saliva, aspra, espessa, i la nou del coll li puja i li baixa espasmòdicament.
—Quant et paguen? Perquè jo…
L’altre li esclafa l’arma contra el pit.
—Calla, imbècil! És la meva consciència que… —La veu se li trenca i abaixa una mica l’automàtica—. Per què no se’n podia anar de debò? Per què?, per què aquesta ambició que ho destrueix tot? La ciutat no vol sang, vol viure…
Domina es replega, amb el cos esquifit retallat contra el fons més clar del mar que remoreja premonitòriament; l’ai¬gua se li enganxa a la suor del front i de les galtes i li fabrica una mena de màscara esbalaïda i pugnaç.
—Batxera… Escolta…
Però ja no té temps de saltar, perquè l’altre, que sembla haver previst el moviment agressiu, dispara.
Text: