Bartomeu Fiol i Móra

a Francesc de B. Moll

Amb les mans damunt el cap,
brusquer sadoll de pols,
predicador mesell, logomania amb crosses,
m’he acarat amb aquest paisatge
-esglaonats rectangles mancats d’ordre,
a cavall del gris i el verd,
virats de groc per primavera-
per tal d’extreure’n la duresa
d’uns mots ben escairats, brusents
-el vers, el vers, que lluiti contra l’escamot-,
pels fills que ja no parlaran potser
-ciutadans mengos si tal hora arriba-
aquest vernacle sense escola,
sense trona i sense fona.

Poeta for the hell of it, mai més ben dit
–clar i català: poeta per a emprenyar–,
poeta per l’esquerpa glòria de la veritat
més que per l’esclat de cap beutat,
per a provar de treure un sí del no,
com prestidigitador sense prestigi
que gosa voler fer copada –stark mad!–
tot fent sortir la positivitat, cara alta,
d’un capell copalta,
de verrim porfidiós i ala ratada.

Tot plegat –not that it matters–, entre porgueres
–segons la dolça companya sospitosa sempre
de provenir de la vorera d’enfront–,
si és que és, quan és, no és gaire més
que una concreta eficàcia de llenguatge
–sempre relativa, és clar, per descomptat–
que potser ens compensa, qualque curta estona,
de les marrades i marrades nostrades,
tot graponejant aferralls
quan interiorment ja rebenta la sang
i tot alè s’estronca.

A la meva dona

Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes.
T.S. Eliot, East Coker

Poesia és una mena de mecànica
de mots, de drings, de sons,
barreig del silenci
i a la vegada
una dansa de mites portant pites,
mots i mites donant-se la mà
com en un sagrament molt convenient.

Peus que s’alcen, peus que es baixen,
en un combat a mort contra el renou,
com a pilotes
en fred o en calent
que han de rebotre exactament
no com el cap de ball voldria
sinó com la música, més exacta, vol.

Original i gens, sense voler posar-se cap ploma al capell,
damunt el fang o damunt tot de pols,
damunt la cendra d’ossets innombrables
encara amb esma per a cruixir fort,
amb bon temps o amb mal temps,
en temps cruel o en temps fidel.

Com per a matrimoniar amb encert
cal, tanmateix, una mica de pau,
de lleure d’au, d’encert de daus,
un poc de sal i un raig d’art,
per a ballar-la bé, aquesta dansa,
comptant els passos i amidant el gest,
un i una, la femella i el mascle,
reproductors en consorci, xorcs per separat.

La resta és conxorxa.
El riure, si és plural
ni el mar ni el freu no el faran seu.

Keinen verderben zu lassen, auch nicht sich selber.
BERTOLT BRECHT

No són tan difícils els nostres bonyeguts frontals
ni és tan difícil aconhortar un gos, enc que sigui tinyós.
Drets i callats ens escridassam fútilment, deprecatoris:
fugin els paranys de tants anys
dels nostres caminals de mal averany!
(Però els paranys no fugen sols.)
Glatim per un món sense basarda,
de l’altre ja en tenim els cadufs plens!
(Però empipar-se no basta.)

De aquí no se va nadie.
LEON FELIPE

No ens mourem d’aquí –tu ho saps ben cert-,
a aquesta riba atansats, abocats a la ventada,
als nords de la pluja i als silencis de l’asfíxia
-tossuts, tossuts, tossuts,
arrruixats, sorruts i llords
i tot el que vulgueu-,
sense un ben establert salconduit
amb molts pesants segells, regalimosos,
on, amb claredats de sang, estigui escrita
tota la veritat, lletra per lletra.

‘Lúcid però dislocat’,
epitafi el més adient.
‘M’heu destorbat la llengua,
m’heu estroncat el doll’, hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
‘tot jo és una exageració’.

L’engany del giny on campa l’artifici
pot ser considerable –i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l’arada.

Willst du nur hören, was du schon gehört?
GOETHE, Faust

La poesia no pot limitar-se al llenguatge, a cap llenguatge.
Tota literatura és provinciana. Si empram els mots,
si tot discurs es perfila en sintagmes, el nostre dir
no és mai de cap combinatòria el mer esclat.
El nostre dir és un servent del verb.
I les asèpsies normatives, tan profilàctiques,
no són més que les serventes del servent.

Per descomptat,
la poesia no es troba sols en els poemes.
La poesia no és tampoc cap artefacte.
La poesia no és un mer joc de formes.

Ancilla Domini, vaga o divaga ben a lloure
dins l’obert d’un espai
corbat o no: epifania ocasional,
mostració autosuficient de si mateixa,
quan ella vol, sols quan ella vol.

De fet, evidentment,
la poesia és part de la realitat i es troba feta.
Qualque cosa, alguna cosa, molta més cosa
ha ferit els lletraferits que la lletra.

Perquè la lletra, sempre, abans és veu
i abans realitat amb escreix,
matèria en excés, en vertader excés, aclaparadora d’allò més.

El que n’arreplegam són quatre miques
i el que fa gràvid el nostre arreplec
és sols la cita amb la madona
a qualque casa de barrets
o a l’obert de l’erm d’Edom.

A Salvador Espriu

Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,

no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci,
decents com una pedra o un animal.

Salvatge i alhora empresonada, la paraula
és molt més perillosa.
Com una noia encisadora
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil.

No hem de pretendre dictar la veritat,
donar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.

De la trona davallem per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.

No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada.

No cal justificar cap quest
—malgrat el seu abast, tampoc aquest—
amb què, sempre que o només que,
de forma no menys rigorosa que resolta,
sigui portat enfora prou, fins a l’enfront,
la qual cosa —damunt aquesta bolla—
significa fins aquí mateix.

La dificultat —canviant d’imatge
però no de discurs— no està en la sement,
ni en les arrels, ni fins i tot en el tronc,
suau o gratellut, poderós en tot cas,
ans en l’arborament del cimal
i, sobretot, en els seus fruits
eixarreïts o esponerosos;
no en el pretext sinó en el text.

No cal justificar cap quest
mes sí tot text i els seus sintagmes,
tal volta abruptes, espadats, dislocats
o, al revés, massa fluents. Més que les conclusions
solen esser correctes els plantejaments.
Escainen fort els nadons,
els morts ho callen tot.