Jaume Cabré Fabré

Quan estava fent els estudis de filologia a la Universitat de Barcelona, va començar a escriure. Un cop llicenciat, es va dedicar durant molts anys a l’ensenyament de la llengua i la literatura a Barcelona, a Vila-real i a Terrassa.

És autor d’una obra narrativa de gran rigor conceptual i literari, sens dubte una de les més rellevants del panorama internacional en aquests moments.

La passió per escriure, en el cas de Jaume Cabré, troba l’origen en una altra fascinació, no menys intensa, la de la lectura. Les lectures adolescents, quan impacten una sensibilitat tendra, assenyalen una tendència emotiva que acompanya els lectors durant tota la vida. Jaume Cabré té molt presents la intensitat i el plaer d’aquestes lectures primeres, que sovint actuen com a pautes iniciàtiques, definitòries d’uns interessos que a poc a poc es van afermant. Durant l’adolescència, recorda l’escriptor, llegia moltíssim. Les ficcions contingudes en les obres narratives tenien en aquella època un gran poder: la creació de mons autònoms, poblats per personatges que existien només en virtut de la pura invenció lingüística. Personatges que reien, que ploraven, plens de misèries i capaços alhora de protagonitzar gestes heroiques.

Arribat en aquest punt, el pas següent era inevitable. L’escriptura sorgeix com una necessitat expressiva urgent. L’art d’escriure és complex; requereix un aprenentatge intens i rigorós. Jaume Cabré s’hi va dedicar amb intensitat durant quatre o cinc anys. S’adonava que l’escriptura, tot i la disciplina que exigia, podia produir un plaer tan gratificant com la lectura. Començava a ser conscient també de la dificultat enorme que significa aconseguir expressar el que es vol dir amb unes eines tan volàtils i inestables com són les paraules. La vocació de narrador de Jaume Cabré s’intensifica durant el seu pas per la universitat. Essent estudiant a la facultat, inverteix moltes hores en l’escriptura. L’any 1972 es llicencia en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i aquest mateix any publica el conte “El tipògraf”, a la revista Lluc.

La llista de lectures que Jaume Cabré considera decisives per a la seva formació d’escriptor és extensa. És un recorregut ampli per textos literaris fonamentals de les literatures universal i catalana. L’admiració per la novel·la del segle XIX és absoluta; dins el segle XX, la nòmina d’escriptors admirats conté autors llatinoamericans com ara Jorge Luis Borges, Julio Cortázar o Gabriel García Márquez i novel·listes ja clàssics com William Faulkner, James Joyce, Marcel Proust, Thomas Mann o Vladímir Nabokov. De catalans, n’esmenta uns quants. Pere Calders sobre tots els altres. També Joan Perucho, el Llorenç Villalonga del cicle de Bearn, la Mercè Rodoreda de Mirall trencat i, molt, encara que tardanament, Josep Pla. Durant molts anys es dedica a l’ensenyament. Primer al País Valencià, en un institut de batxillerat a Vila-real, i més tard a Terrassa. És habitual en els escriptors dedicar-se a tasques professionals estranyes a l’escriptura. Tal com manifesta Jaume Cabré, les raons alimentàries, la necessitat de mantenir-se, passen per davant de la vocació. Sempre s’ha considerat, però, novel·lista abans que professor.

El primer llibre que publica, l’any 1974, és el recull de narracions Faules de mal desar. Tres anys més tard edita el volum Toquen a morts. Arran de la publicació d’aquest llibre, Maria Aurèlia Capmany va afirmar que Jaume Cabré era “un narrador dels que arrosseguen la lectura fins al final amb una accelerada atenció, dels que produeixen en el rostre del lector aquella lleugera llum entre la sorpresa i l’alegria.” (Nadal, M. “Jaume Cabré o la necessitat d’explicar el món”, Serra d’Or, abr. 1990). Tota una premonició, que es veuria confirmada amb l’evolució posterior de la seva obra literària.

A partir de l’any 1976 entra a formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Sota aquest nom s’amaga un grup d’escriptors que s’associen en un projecte que té com a objectiu principal explorar gèneres literaris populars amb un conreu insuficient, al seu parer, dins les lletres catalanes, com ara la literatura eròtica, la novel·la negra o la ciència-ficció. La primera provatura obté un èxit i un ressò importants. Amb el recull de narracions Deu pometes té el pomer, Ofèlia Dracs obté el premi La sonrisa vertical. La col·laboració amb aquest col·lectiu s’allarga uns quants anys més, fruit dels quals és la publicació d’un total de sis llibres.

Jaume Cabré és autor també de tres novel·les adreçades als lectors més joves. La seva producció juvenil s’inicia amb Galceran, l’heroi de la guerra negra (1977). Posteriorment escriu La història que en Roc Pons no coneixia (1980) i L’home de Sau (1984). No es tracta d’obres escrites al marge del cos principal de la seva novel·lística, centrada en el públic adult; en cap moment deixa de reflectir els punts temàtics i les obsessions literàries presents en el conjunt de la seva obra.

L’any 1983 es produeix la seva consagració davant la crítica i el públic lector. L’obtenció del premi Sant Jordi amb La teranyina significa l’inici de la publicació del cicle de Feixes, format també per Fra Junoy o l’agonia dels sons (premi Prudenci Bertrana, 1983) i “Ludowski o la desraó”, novel·la breu que forma part del volum Llibre de preludis. Aquestes tres obres situen l’acció narrativa en un espai fictici, Feixes, que correspon a la ciutat de Terrassa. Al llarg dels anys més convulsos del començament del segle XX, els personatges que giren al voltant de la nissaga dels Rigau retraten una època i unes situacions que s’erigeixen en mite. El personatge que unifica les tres narracions és Adela Turmeda, qui, des d’un paper discret a La teranyina, evoluciona fins al protagonisme absolut que se li atorga a “Luvowski o la desraó”. La presència de Feixes no acaba aquí, sinó que s’allarga dins altres textos narratius de l’autor, actuant sempre de punt de referència físic i social.

A partir de 1985, Jaume Cabré comença a col·laborar en l’elaboració de guions per a televisió, en concret per al programa Vostè jutja, que dirigeix i presenta Joaquim M. Puyal. És una experiència que té continuïtat en sèries i programes com ara La vida en un xip o Estació d’enllaç. A partir d’aquestes col·laboracions televisives, s’implica en altres projectes relacionats amb el món audiovisual que el porten a signar l’adaptació cinematogràfica de La teranyina o a la creació de l’argument i el guió de la pel·lícula Havanera, dirigida per Antoni Verdaguer, sense oblidar la redacció de guions destinats a la difusió per ràdio.

Jaume Cabré aconsegueix convertir-se en un professional de l’escriptura, amb uns interessos i un camp d’actuació molt amplis. La definició d’escriptor seria la més elemental: escriptor és la persona que escriu. No l’autor tradicional centrat només en la novel·la, sinó el creador que amplia el seu camp d’acció a les disciplines més diverses.

L’escriptura de Jaume Cabré és lenta i reposada, sempre molt meditada. Les novel·les que publica no són fruit de la improvisació ni de la pressa. Són obres consistents, revisades i refetes a consciència. Si repassem la cronologia de la publicació de les seves darreres novel·les, ens adonarem que la datació dels textos s’allarga en intervals d’un mínim de cinc anys.

Amb Senyoria (1991), ambientada a la Barcelona del començament del segle XVIII, tanca un cicle que l’ha portat a escriure un mosaic de la societat catalana al llarg de gairebé tres segles. L’èxit d’aquesta novel·la, la més popular de l’autor, marca precisament un punt d’inflexió en la seva trajectòria.

En L’ombra de l’eunuc (1996), l’acció es trasllada a l’època actual. Era un canvi anunciat. En nombroses entrevistes, Jaume Cabré ja havia manifestat la intenció de dur la ficció al món contemporani. De manera anecdòtica, es referia a la necessitat de crear personatges que fessin servir targetes de crèdit. I, efectivament, L’ombra de l’eunuc suposa un clar pas endavant. La història recent es converteix en matèria narrativa per novel·lar la història d’una generació, la dels anys seixanta i setanta, plena d’implicacions familiars i personals. Feixes, finalment, arriba a la darreria del segle XX.

En l’assaig El sentit de la ficció (1999), ens explica els seus mètodes a l’hora d’enfrontar-se a l’escriptura, així com alguns dels seus referents; el llibre de relats Viatge d’hivern (2000), és un recull d’històries curtes on es pot trobar una certa intenció unitària de relació entre les diferents narracions que acaben construint una xarxa narrativa inesperada, i l’obra de teatre Pluja seca (2001), és la seva primera incursió en aquest gènere.

També s’ha de destacar la novel·la Les veus del Pamano (2004), guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana de narrativa, que comença amb les accions dels maquis al Pirineu durant la segona guerra mundial i arriba fins als nostres dies en una reflexió sobre la recuperació de la memòria col·lectiva. L’any és adaptada amb èxit al cinema sota la direcció de Lluís M. Güell i l’adaptació de Francesc Barceló.

La seva darrera novel·la, Jo confesso (2011), obté una gran acollida de públic i crítica internacional, i entre altres és guardonada amb el Premi de la Crítica Catalana de narrativa (2012), el Premi Crítica Serra d’Or (2012), el Maria Àngels Anglada de Narrativa (2012) i el Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès (2012). La novel·la obté un gran èxit en l’àmbit europeu.