Joaquim Carbó Masllorens

La corba que s’acosta és força perillosa Ho recordo perfectament perquè ja era així, fa anys, quan la van construir sobre un camí de cabres. El disc que indica que no s’han d’excedir els quaranta quilòmetres per hora no hi és per fer bonic, però aquest passerell que se’m clara al darrere no se’n fa càrrec. És un fatxenda que no hi veu més enllà del nas. No cal ni que miri pel retrovisor per saber la pinta que té: cara de suficiència i una sola mà agafada al volant del flamant esportiu, com si li sobressin experiència i hores de vol. I tan sols fa quatre dies que té el carnet.

N’hi ha prou de veure com li brillen els ullets per endevinar què farà a continuació: sense mala intenció, només pel plaer d’expressar la seva joia de viure, per fer barrila, engega el clàxon amb un insolent: «Nas de barraca, Sant Boi!». No li puc fer gens ni mica de cas perquè ja hl soni de ple, al revolt. La modèstia prou reconeguda que em porta a viatjar en un utilitari li fa pensar que té dret a demanar-me que m’aparti, encara que sigui impossible cedir-li el pas en aquestes altures: «Resignació, fillet! ‘hauràs d’esperar!». Em consta que volen fer passar aquesta carretera per un altre indret per evitar uns accidents que no serien tan greus si tothom tingués la precaució d’adaptar la seva velocitat al que prescriuen els indicadors. No li hauria de fer res circular més a poc a poc per contemplar aquestes tonalitats de verd que canvien i evolucionen al llarg del dia segons la forma que reben els raigs del sol… És un paisatge que m’emociona i, encara que no està bé dir-ho, reconec que m’omple d’un orgull ben noucentista per allò de la feina ben feta.

Avui presenta una lluminositat especial. Sembla que tot s’hagi rentar la cara. Jo diria que algú els ha advertir del meu pas per aquí. No fem bromes, que sé ben bé que va ser la pluja d’ahir al vespre que va netejar boscos i prats. I el vent, que ha passat l’escombra i s’ha emportat els núvols i ho ha deixat iot radiant i perfecte, a la meva mida: diví. Les muntanyes es retallen en la llunyania com un mar, digne d’una fotografia en ralleu. L’espectacle seria extraordinari si no hi hagués uns energúmens que no valoren el que tenen davant del nas. ¿Què em costaria, ara, pitjar una mica l’accelerador per ensenyar a aquest inexpert titelleta que mai no cm podrà passar la mà per la cara si no em decideixo a afluixar?No seria correcte donar-li un mal exemple. El que ha de fer és aprendre a no desafiar la seva sort: el pas és difícil i està ben senyalitzat. La gent no escarmenta tot i l’increment de les penitències, tant pel que fa al valor econòmic de les multes com per les retirades de carnet, a part de l’alarma que haurien de produir les esgarrifoses estadístiques d’accidents que a mi i tot, si no estigués curat d’espants, m’arribarien a posar la pell de gallina.

Té, ara encara se m’ha acostar més. Em fa senyals amb la mà i a la seva cara s’hi re-flecteix una rialleta que es tota una falta de consideració. Sóc massa prudent, per a ell: un poruc. No s’adona que m’esforço a protegir-lo adaptant-me als reglaments de manera que no em pugui avançar. Està nerviós. S’ha arrapat amb totes dues mans al volant i se’m clava a pocs centímetres, de manera que no podria evitar de xocar contra el meu vehicle si em veiés obligar a frenar de sobte per qualsevol motiu: un gos que travessa el camí, una vaca que rellisca pel pendent, un altre cotxe que ha de reduir la velocitat… Hi ha ralla continua, i ell, tot i la seva joventut i inexperiència, és prou gran per saber què s’hi juga si la trepitja. Recordo allò del lliure albir i m’arracono el màxim que puc a la meva dreta, a fregar el precipici, i deixo que compleixi la seva voluntat perquè sé que no ve cap altre vehicle en direcció contrària. El deixo fer. […] Sento com grinyolen els seus neumàtics per la força amb què ha pitjat l’accelerador així que ha intuït el passadís. El seu vehicle fa un salt i gairebé s’aixeca sobre les dues rodes del darrere. Em passa pel costat com una exhalació mentre redueixo encara més la velocitat No vull que s’atabali en plena corba i li deixo prou espai per maniobrar. Prou que li estiraran les orelles, aviat, quan reincideixi a transgredir la llei.

I em passa. El perdo de vista darrere el revolt. Però ara, cinc-cents mares més endavant, no puc contenir una rialleta quan me’l trobo a peu de carretera, fora del vehicle, dret, encarcarat, donant tota mena d’explicacions a la parella que l’ha parat i que el sanciona perquè després d’haver trepitjat la ratlla continua, encara ha tingut temps de fer-ne més de l’alçada d’un campanar abans d’arribar on em constava que s’havien situat avui els homes de la moto vestits de verd.

Quan els passo pel costar, respectant estrictament la velocitat que s’ha prescrit amb encert per a tot aquest sector, veig que em contempla de reüll amb una espurna de malícia. Ara comprèn que no hauria hagut de fer el valent. […]

Ara hi ha una recta que permet augmentar el ritme. Em poso a una bona marxa i em distrec una mica del paisatge que conec prou bé i que, per altra banda, continua essent esplèndid. […]

No! Això sí que no pot ser. L’he intuït abans que es reflectís en el meu retrovisor. Aquest sí que és ben boig! S’ha llançat a tomba oberta. Es pot dir que hi va directe, a la rombe, si no rectifica en qüestió de segons. Em passa com un llampec al triple de la velocitat tolerada en aquest tram que s’acaba. No sap, o no vol saber, perquè ja hem passat el senyal que ho indica, que ara se’ns presentaran dues corbes molt pronunciades que és impossible agafar com cal a la velocitat que porta. Accelero perquè tinc ganes de veure que és capaç de penedir-se a darrera hora i que frenarà a temps per salvar-se, però la seva supèrbia no té límits. Tot és inútil. En su-perar el revolt, m’adono que s’encarrila cap a la primera de les corbes amb un espaordidor grinyol de neumàtics: el cotxe cueja amb gran perill. […]

El temerari, el criminal, ja entra a la segona de les corbes previstes. […] L’estrèpit que m’arriba indica clarament que n’ha passar una de grossa. Quan m’aturo, tinc ocasió de contemplar els darrers capgirells del cotxe que rodola amb una tràgica escampadissa de peces i accessoris, segant al seu pas matolls i arbrers. Una roca enorme frena el terrorífic descens i tot es converteix en flames a partir del moment de l’explosió final. S’han parat diversos vehicles al meu costar i ja hi ha algú que inicia un descens treballós i arriscat per si s’hi por fer alguna cosa. No frenaré aquest admirable i inútil gest de solidaritat que valoro perquè em referma en el convenciment que no està tot encara tan perdut com pretenen els incrèduls. Se senten veus, crits, xiscles, peticions d’auxili. Hi ha un autèntic recital de col•laboracions desinteressades que m’omple de satisfacció. Ara tinc al meu costat un xicot que em sembla recordar. I tant! És l’infractor d’abans, aquell que ha hagut de fer un acte de contrició acotant el cap davant la parella que l’ha sancionat, i que ara té ocasió de contemplar el preu més elevat que s’ha de pagar per no observar les lleis de la carretera. Me’l miro i veig corn es porta les mans al cap. Els ulls li surten de les conques i està a punt de trencar el plor, potser perquè comprèn que si no l’arriben a aturar fa uns minuts, ara seria ell qui cremaria corn una teia. Em mira i no es pot estar d’exclamar:

—Déu del Cels!

Tot I que viatjo d’incògnit, no n’agrada fugir d’estudis. Em tombo i li pregunto, dolça-ment:

—Què vols?

Cap al 1964 vaig llegir diverses informacions sobre la presa d’Aswan, que els egipcis, amb l’ajut de capital i tecnologia de la Unió Soviètica, començaven a construir per controlar el curs del riu Nil, evitar inundacions i aprofitar l’aigua per regar grans extensions de terra; una obra gegantina que suposava convertir un gran territori molt ric en monuments del temps dels faraons en un immens llac. Des de la UNESCO, que ho va dirigir o coordinar, tot el món es va abocar a salvar-ne tants com fos possible. Per conservar els temples d’Abu Simbel, per exemple, es van construir uns dics que els mantenen fora de les aigües.
En un pla més individual i modest, alguns arqueòlegs van treballar pel seu compte al desert de Núbia per excavar una zona que l’enorme embassament deixaria per sempre més fora de l’abast de l’home. Així, uns anglesos van estar a punt de caure en un forat que es va obrir als seus peus quan només pretenien recuperar les restes d’un petit monument funerari. La revista Destino explicava en quatre ratlles la sorpresa d’aquells arqueòlegs quan, en despenjar-s’hi amb cordes, van descobrir que es trobaven en un recinte de parets llises, fetes per uns homes que hi havien deixat la pell: en un racó hi havia uns esquelets humans, cosa que feia pensar en la construcció d’una ciutat dels morts en honor d’algun faraó que, pels motius que fossin, no havia passat dels fonaments. El pas del temps, l’acumulació de fulles de palmera, sorra i altres deixalles havien tapat l’entrada. La notícia no era pas més llarga que aquesta explicació, però em va suggerir moltes coses.
Els qui vam viure de petits la Guerra Civil i, tot seguit, la Segona Guerra Mundial, estem molt sensibilitzats per aquests dos terribles conflictes. Si la Primera la vam patir en la pròpia carn —fam, misèria, bombes, famílies desfetes, presó, exili…—, la Segona ens va omplir el cap d’imatges, de consignes i de passió. No teníem televisió, encara, però els diaris i els noticiaris cinematogràfics —al principi alemanys, de la UFA— ens volien enlluernar amb el poder bèl•lic de l’EJE, l’eix que unia Berlín, amb Roma i Tòquio —Alemanya, Itàlia, Japó, o sigui, Hitler, Mussolini i Hiro Hito. A Espanya, després que la República perdés la guerra, s’havia instaurat la dictadura del general Franco, que no deixava respirar els qui no n’érem partidaris. Tothom sabia que l’havien ajudat els feixistes italians i alemanys. Per això, les camises negres, els nazis, les SS, la Gestapo i, sobretot, els camps en què els jueus eren exterminats sense pietat ens feien desitjar el triomf dels aliats: la Gran Bretanya i les seves colònies, l’URSS i els Estats Units.
El dolent, doncs, havia de ser un nazi, per això se’m va acudir que l’arqueòleg que feia aquell descobriment fos alemany, i el vaig batejar com a Timoteus Wander, Senyor Ti, per simplificar, que és el nom de l’alt funcionari que té un monument a la zona de les piràmides. El meu Senyor Ti és un malvat que, malgrat tot, em cau bé perquè dóna molt de joc: amés de dolent, vaig fer que fos un traïdor perquè es ficava a la butxaca els diners que rebia del govern per comprar armes i els invertia en la preparació d’un refugi sota el desert on es pensava retirar quan s’acabés la guerra. Em calia un protagonista bo per plantar-li cara. O dos. O tres. El principal havia de ser un idealista que defensés els pobles africans en lluita per la llibertat, un negre, evidentment, i així va néixer Henry Balua, íntegre i constructiu. També necessitava algú que li fes de contrapunt, de manera que em vaig inventar el baliga-balaga d’en Pere Vidal, que és el personatge més autèntic perquè és contradictori: li agrada treballar poc i viure amb l’esquena dreta, però s’indigna quan comprèn que la seva actitud facilita la injustícia; llavors es rebel•la i posa tota la seva energia al servei de la causa justa contra la qual estava a punt de participar. Un còctel explosiu, aquest parell!
I ja només era qüestió de situar-los, que entressin en contacte, que es fessin amics abans de trobar-se en bàndols oposats fins que es decidissin a treballar junts. L’argument, és clar, havia de ser el clàssic d’una novella d’aventures i aquests tres personatges, els bons i el dolent, permetien viure’n de ben intenses en el marc de l’Àfrica encara colonial i exòtica dels anys cinquanta i seixanta, entre la sorra del desert, l’exuberància d’alguns oasis, les bèsties salvatges, el riu Nil, i…
L’any 1965, quan la vaig escriure, no podia imaginar l’enrenou que portaria aquesta novel•la: des d’aventures de debò fins a articles commemoratius, múltiples reedicions —seixanta-cinc, al final de l’any 2001—, treballs escolars, i, fins i tot, un intent encara no reeixit de portar-la al cinema. I tampoc no hauria pensat mai que, trenta-cinc anys després, encara hauria d’imaginar noves històries per a aquells mateixos personatges. La culpa és del meu bon amic, el dibuixant Josep M. Madorell, que em va demanar que convertís aquesta novella en un guió de còmic, ja que, segons ell, tenia ritme de pel•lícula. M’hi vaig posar, ens en vam sortir, i va aparèixer en vinyetes en Cavall Fort, després en els llibres Anxaneta, en el diari Avui, en el Correo Catalán i, més endavant, en àlbums de l’Unicorn i ara, de l’editorial Casals, de la mateixa manera que en forma de novel•la ha passat de l’editorial Estela (clausurada pel govern al principi dels anys setanta) a Laia (que va fer fallida), i ara a Columna i a Bromera, amb alguna edició, també, per al Cercle de Lectors.