La base de dades de les Lletres Catalanes
Llicenciat en Filosofia i lletres, ha estat catedràtic de Literatura espanyola moderna i contemporània de la Universitat de Lleida. És fundador de la revista Quaderns de Ponent i membre de l’AELC, de l’Associació Internacional d’Hispanistes i del PEN Català. Ha col·laborat a Avui, Destino, Ínsula, Cuadernos Hispanoamericanos, Serra d’Or, Lletra de Canvi, Cuadernos del Norte, La Vanguardia, Ampit i Cairell. El 1982 va rebre el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia; el 1991 i el 1997 el Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Raó d’atzar i per Vol de cendres respectivament; el 2000, el Premi de la Crítica de poesia catalana per Llibre de la frontera; el 2006, el Premi Carles Riba per Enlloc. Per al Dia Mundial de la Poesia de 2015 va escriure el poema “Illa Escrita”.
Quaderns de Ponent, Scriptura, Avui, Destino, Ínsula, Cuadernos Hispanoamericanos, Serra d’Or, Lletra de Canvi, Cuadernos del Norte, La Vanguardia, Ampit, Cairell.
• Premi Virgili de poesia, del Cénacle Européen Francophone, 2012.
A Carlos Edmundo de Ory
lluny
més lluny
fràgil com la gola del porc
transparent
com la mort
més lluny
que la dent corcada del cel
mut carnisser del no-res
Més a prop de l’amor
indivisa
l’òrbita que clou el foc
tubular de la carn
mugró de la por i l’abís
Més a prop de tu
la latitud del funàmbul
Si algun cop la meva llengua
cau de mort rendida,
serà tot just per a cridar-te.
Si em crides tu,
el càlid tornaveu del teu alè
segellarà amb el meu la teva boca.
És tard perquè gosis contradir-me.
Borda el gos llebrer
i la calma d’amor és la fatiga.
Text:
Deixa que la llum de l’alba arribi
al lloc on tot l’espai és un incendi.
Habitaràs l’estança, el jardí bàrbar,
l’ull i la veritat humida del seu centre.
Com aquest alè animal que busca
la consumació del crit en el silenci.
Posseir l’instant
Ara: més fonda la ferida,
més obert el món i el domini de l’aire.
¿Escoltes la música,
l’antiga harmonia de la pols i la pedra?
Diríeu que tot esdevé la imatge cega
d’un bosc desert, successió residual
de les vides i les morts. Diríeu.
Diria que les mans es fonen en el darrer
reducte de l’ombra,
ala sense ocell i vol sens ala. Diria.
Quasi la transparència muda del paisatge; el glatir del llavi,
la veu i l’eco, quasi la vexació d’un cel
perdent-se entre el carnatge dolç i fosc
de la garriga.
Quasi la mort:
oh memòria fugissera de l’instant!
A la boca li creixen tots els pous.
Encalça una llengua en l’altra llengua
avara d’una set més alta i pura.
Es diu Enlloc per tot aquell damnat
que en closa i negra nit gosa mirar-la.
Fa mal als ulls i no coneix mesura.
Un foc, un vent, un sangtraït al temps:
com més s’allunya, més a dins et crema.
Guaita la lluna, el teatre del món sota els vels de l’eclipsi!
A cau d’orella, vençut, ens parla d’amors impossibles
aquest vaixell del silenci que s’anomena record.
Desem la llengua, els mots, al cau embriac de la nit.
I tot resta mut. Només els astres, vells pregoners,
criden el triomf d’aquesta cega nit d’ocelleria.
Ho sents? Afua la tempesta l’aurora closa, i el cel,
ocell dins d’una flama, trasmuda occit el temps.
Comença a caure el velam, l’imperi il lusori
de mil llengües de foc llampant, el cim obert
en negre i roig: comença la nuesa closa de la fi.
On les portes de l’estança emmirallada dels estels
clouen l’armari còsmic. On la porpra encesa, l’àngel
incandescent i nu, ofega claredats carbonitzades.
On la llum besa l’aigua i l’aigua crema la tenebra.
Escolto el murmuri del cel, el batec de la lluna
i el sol fent caure l’amarga plomada de l’amor.
Tinc els dits xopats de sang i les dents corcades de claror.
Com un fum, evaporo la memòria que em lligava, somort,
a la tenebra, i obro el pit al tètric ca Cèrber solar.
No hi ha plenitud més buida, ni buidor més plena,
no hi ha absència més cruel i dolça, més palpitant,
que l’extermini emmirallat i fosc de les esferes.
Talment l’home, per un moment perdut al pleniluni,
sageta tremolosa a l’arc del temps, príncep o esclau,
fa del somni la raó, de la mort la vida, de la forma
la matèria encesa. De l’eclipsi imaginari: el real.
Si amor és ficció, si la llum que vull que em cremi i encengui
és callada i lenta ficció, què ens resta, esdevenidor del món?
Nu, somio l’instant. Amb transparència muda, el cel vincla
la dalla corredissa de la llum. Tomba el cap de la tenebra.
Ara, evanescent, sento el bategar dels polsos de l’arbreda.
Un alè cremat, tremolós i esquiu, clou la mà multicolor del
crepuscle vincladís. Assaona la terra el vent.
I recordo: recordem la paraula fonda i freda de la mort:
amb els ulls es clouen els signes de la carn.
Amb l’ombra el tacte, amb la llum tot l’ésser.
Has emmudit.
El cel
és una glopada
de llet calenta
on el meu plor
retroba
el coragre de Déu,
l’amor i el seu
silenci
Allí
on la raó sols coneix
la música
labial de les aigües
dins la turbulència
del passar d’un temps
que no existeix
Aquí
batec transparent
de la nit de les llengües.
Del fons de l’ànima
sols li arribà la paraula dels morts
i una malvestat de campanes amansida
en la boira del temps
Fou hoste de petits països
i amo líric de terres encara per venir
Avarament la historia
n’ha fet al capdavall el seu recapte
Crideu ara vosaltres
murs adolorits de la ciutat de Nàpols
o mudes barques ancorades
sota la marcida llum de Torre del Greco
crideu i canteu la glòria d’aquest noble
senyor a qui hauran d’enyorar tots
els poetes orfes del futur
Sapigueu que no tingué millor amiga
que la seva imatge esvaïda en la fondària
secreta de l’espill
Així en foren de grans la seva solitud
i l’art amb que embellí el seu sudari
la doble harmonia
d’aquell dolor al qual es mantindrà aferrat
per sempre més
el malguany de la memòria:
sota el cos infidel
la pagana raó de l’existència
amb la ploma però
l’enigma inabastable del seu regne.