A mon pare, poc després d’acabada la convalescència de l’operació de la mare, li començaren a caure una darrere l’altra gran part de les dents, i aleshores li van arrencar les poques que li quedaven per tal de posar-li després una dentadura postissa: de sobte, aquelles setmanes o mesos, em va semblar un home vell i desvalgut, amb els llavis prims enfonsats entre les genives i que només podia menjar aliments esclafats o picats, sopes i farinetes, i uns cervellets blancs de corder que li torraven en una paella embolicats amb paper d’estrassa. Quan ja tingué dentadura nova i abans d’anar-se’n a llit la deixava dins un got amb aigua en el banc de la cuina, jo evitava mirar-la: aquella cosa rosada i blanca, artificial, no podia ser de debò part de mon pare, però m’aborronava imaginar o veure la seua cara sense dents, cara de decrepitud, premonició de cara de cadàver. Jo vaig acabar el quart curs de batxillerat, vaig iniciar el cinquè i, quan encara tenia tretze anys, vaig començar a estudiar grec: no sabia ni podia saber que el grec m’havia d’acompanyar tota la vida, i que acabaria, moltíssims anys més tard, publicant una versió de l’Odissea. Jo em feia gran, portava pantalons bombatxos, en passar dels tretze anys als catorze em vaig posar els primers pantalons llargs, condició per deixar de ser vist com un nen, i per primera vegada, en una botiga, la dependenta em va parlar de vosté. Aquell any, però, en la família hi hagué poca alegria: el pare havia envellit visiblement, vivia frustrat pel fracàs insoluble de la granja i angoixat pels deutes resultants d’aquell fracàs i sobretot de l’operació tan costosa de la mare que no podia acabar de pagar, com els últims terminis de la Casa de las Monjas. Vivia trist, carregat d’una pena sense fi. Quan era a casa anava descurat, sense ganes de res, sovint no es llevava el pijama, i els darrers mesos havia perdut el gust pels animals de la granja i per la terra. Malgrat tot, quan eixia de casa per anar al despatx mantenia la correcta presència de sempre, conservava la mateixa dignitat de cabells amb brillantina Varón Dandy, cara impecablement afaitada i massatge amb loció Floïd, i el noc de la corbata estret i ben fet.
I la mort li arribà sense avisar, o al menys sense avisar-me a mi, abans de l’alba d’un dia de maig. Em despertaren uns trucs violents a la porta de l’escala del nostre pis annex, vaig obrir la finestra, vaig mirar, i vaig veure la mare cridant «el papà s’està morint». Era nit negra encara, ens vam vestir de qualsevol manera el meu germà segon i jo, vam baixar, i sense entrar a casa ell se’n va anar corrent a buscar el metge i jo a buscar el capellà: ell corria davant molt més ràpid que jo, jo corria darrere pel carrer carretera totalment desert, silenciós, sense trànsit ni llum ni persones, a penes els pàl•lids reflexos groguencs dels escassos fanals d’una sola bombeta, i mai no he tornat a sentir en la vida una angoixa tan dura i tan fonda, amb la certesa creixent que el pare ja era mort o que es moria en aquell mateix moment i estaria ja mort quan jo tornara, que aquella cursa meua desesperada era absolutament inútil. Don Àngel em va fer esperar només els minuts de posar-se la sotana i d’agafar l’estola morada, una capseta metàl•lica amb els olis de l’extrema unció i una altra, redona i daurada, amb una hòstia del copó del sagrari: uns minuts sota els porxes de l’església a mig fer, a la porta de la rectoria, que van ser com un temps detingut o com un temps infinit. Vam tornar tan depressa com podia el pobre rector, per mi un pas lentíssim, per ell devia ser fatigós: duia l’estola posada, les mans contra el pit amb les capses sagrades dins d’una bosseta, caminava amb els ulls mig tancats i feia una cara de gran patiment o de concentració suprema, potser sabia tambè que les presses serien estèrils, que no arribava a temps de confortar aquella ànima. M’havia donat la campaneta i jo, fent per necessitat les funcions d’escolà, de tant en tant tocava amb els tocs lents, ning-ning… ning-ning, propis del pas del Santíssim i de l’auxili a un moribund: pensant que, si algú la sentia des del llit, es preguntava qui s’havia mort o s’estava morint, i era mon pare. A partir d’ací, tot el que puc recuperar en l’ample palau de la memòria és un garbuig d’imatges i d’instants, confusos, aïllats i pobres: el cotxe del metge a la porta de casa, don Juan posant-se el barret i confirmant el veredicte inapel•lable, mon pare al llit cobert fins a la barbeta amb el llençol, don Àngel demanant que li descobriren els peus i les mans per ungir-lo amb els olis de la extrema unció i jo agenollat a la vora del llit i fent d’auxiliar mentre el rector pernoliava el cadàver, i després la senyora Virtudes lligant-li un mocador blanc al voltant de la cara amb un nuc sobre el crani. Sé (però només ho sé, i només puc recordar alguna imatge sense color incert i solta) que aquell matí vaig agafar el tramvia per anar al col•legi, però sense cartera ni llibres, només per avisar que s’havia mort el meu pare i faltaria dos o tres dies a classe, i llavors em portaren a veure el Pare Rector, que intentà consolar-me i em va acompanyar a resar a l’església, ell i jo sols. I sé que quan vaig tornar a casa poques hores més tard el portal era obert, havien arribat ja amb els cotxes alguns oncles i ties, cosins i cosines, la casa feia olor de cera i de flors fúnebres, i mon pare era dins d’un taüt damunt de la taula del menjador coberta de draps negres, entre corones amb cintes morades i ciris encesos: em vaig acostar a mirar-lo, però allò ja no era mon pare, aquella cara blanca amb els ulls enfonsats i amb tampons de cotó en pèl als narius no era la cara de mon pare, i aquella pell tan freda de cadàver que vaig arribar a tocar amb els llavis no era la pell de mon pare: després d’aquell bes al front, no vaig tornar a mirar el cos mort. Hi hagué certament un funeral a l’església, un seguici fins al cementiri, unes absoltes, i un enterrament al mateix nínxol dels avis que jo coneixia, però de tot això no em queda res en la memòria, absolutament res, com si jo, que vaig ser-hi present sense dubte, n’haguera estat perfectament absent.
Els dies següents, i molts dies més i moltes setmanes, només sentia per dins una buidor que no sabia expressar, una tristor que m’arribava a deixar insensible: passava les hores del dia com un autòmat de carn però sense ànima, i cada vespre quan arribava a casa esperava amb angoixa l’hora habitual de tornada del pare, esperava (sovint a la saleta del despatx amb els germans i la mare, en silenci) que en qualsevol moment sentiríem el truc tan conegut del picaporta toc tocotoctoc, toc toc, aniríem a obrir i seria mon pare, perquè era impensable que mai no es tornaria a sentir aquell truc. I que podia fer jo, adolescent desvalgut i perdut, si no era buscar el consol i el sentit en l’únic lloc on podia trobar-los? Si la realitat em semblava irreal, si allò que per a mi tenia més valor ja no existia, en algun lloc havia d’haver-hi alguna cosa i algú per omplir-me aquell buit insuportable. I començaren llavors les visites a la cambra del P. Benlloch, el tutor del meu curs, jo que no havia entrat mai en cap cel•la dels pares del col•legi, les confidències, el meu petit cor que s’obria, l’ànima trista que rebia consol, i més visites al P. Rector, i al P. Jesús, superior provincial (les tres habitacions eren contigües, prop de la nostra aula d’estudi), tot aquell camí interior que no cal explicar tot i que és fàcilment explicable. Jesucrist i la Verge Maria m’esperaven amb els braços oberts, de la tristor havia de nàixer l’alegria, del gran dolor sorgiria una altra vida: era indubtable que Déu em cridava. Els bons pares de l’Escola Pia es van trobar un peixet desorientat que acudia ell mateix a la xarxa, una fruita que demanava ser collida, i no hagueren de fer cap pressió sobre l’ànima tendra. Van ser cordials i amables, em van reconfortar, i jo mateix entrava en els espais lluminosos càlids.
S’acabà el curs, i el dia de Sant Joan, el meu sant, em vaig acostar a ma mare, em vaig agenollar al seu costat i li vaig dir «mamà, vull ser sacerdot». Va plorar, però plorava d’alegria. El Pare Rector i el Pare Provincial em van dir que ho pensara molt bé durant l’estiu, i jo vaig passar els tres mesos com si ja fóra un aprenent de sant, amb moltes oracions, lectures piadoses, misses i comunions i llargues converses amb don Àngel («l’orgull, fill meu, l’orgull és el pitjor enemic: no et cregues mai per damunt dels altres», només recorde això, però ja és prou). Els quatre anys i mig següents, la meua vida va ser la d’un novici adolescent en un vell convent desolat, la d’un jove monjo en un antic monestir cistercenc, i la d’un estudiant cosmopolita a la Universitat Gregoriana de Roma. Qui sap si els podré explicar llargament algun dia. Només diré que van ser uns anys profitosos i plens, que no he lamentat mai haver viscut. Laus Deo.
