Josep Vallverdú Aixalà

En les passejades que hom podia fer per la Barcelona del temps, tenien especial encís pel color que desprenien i també per la pudor el port, les estacions de ferrocarril i el parc zoològic. Al parc hi anava sovint: m’agradava l’aire un poc provisional que se’n desprenia, els senyals de la guerra, evidents, moltes de les instal•lacions encara per refer…Era com unes golfes a l’aire lliure. I a mi les golfes tostemps m’han atret amb força. Hi anava molta gent, al zoo, els avis amb els néts, estudiants que repassaven asseguts als bancs, o també als bancs es lliuraven al festeig, gent forastera, dels que feien bona la dita “anirem a Barcelona, a veure el cul de la mona”.

I hi havia, finalment, els interessats de debò en les bèsties. A mi em feia gràcia veure-hi el dibuixant Bécquer, admirat per mi de petit, quan prenia apunts de les daines, els cinocèfals, els hipopòtams, els agrons…En ell retrobava En Patufet i l’Esquitx. També jo, que uns anys vaig passar la febre del dibuix, armat del bloc, reproduïa algun animal, però conservo ben pocs dibuixos; no crec que en fes en abundor.

El port era tota una altra cosa. Des del punt de vista de la pintura m’hi devia portar en Tarrida, un aquarel•lista afeccionat veí meu, el qual havia fet alguns estudis d’art i disposava de tècnica. Jo tinc memòria d’un dia que, tot sol, vaig anar al moll de pesca, disposat a reproduir una barca grossa que tot just havia amarrat. Els mariners de bord explicaven als pescadors del moll que venien de les aigües de Mallorca. Jo buscava un angle bo quan, tot d’una, compareix a coberta el cuiner amb una cassola o suquet. Tot va ser veure aquella fumejant meravella i despertar-se en mi una gana de repatriat, de nàufrag, de què sé jo. Vaig girar cua i cap a casa. Segur, però, que els pescadors devien menjar un pic més bé que no pas jo.

Les estacions de ferrocarril eren quelcom digne d’estudi, de reposada contemplació. Jo diria que en aquella època, el temps corria de manera diferent. Avui l’estació és quelcom molt mecànic, la gent sap on va, se sol veure poques persones que esperin assegudes. De cada cop més els serveis ferroviaris s’enrasen amb, simplement, el servei de rodalies. Qui entra i qui surt i els qui, en tot cas, esperen, ho fan a la cafeteria. Les màquines automàtiques d’expedició de bitllets confereixen una afegida capa de sequedat i automatisme fins als moviments dels usuaris. Com al metro.

Llavors esperaves en bancs de fusta la sortida del tren. De la mateixa manera que temies que el qui arribava ho fes amb retard, et prenies molt de temps a l’avançada per anar a l’estació “Val més ser-hi aviat” era una frase encunyada i consagrada.

Encara que no hagués d’usar el tren, jo visitava també les estacions. Qui sap si, inconscientment, anava acumulant experiències visuals, apamant les cares i el gest de múltiples persones que després reproduiria en els llibres. O simplement, el que feia era traslladar idealment la finestra íntima meva a un racó més de l’escenari del món.”

Dalt del vagó, Francis Carrel viatjava bé. N’era l’únic ocupant. Hem d’aclarir que aquell vagó era un vagó de càrrega, el furgó de mercaderies del ràpid californià. Carrel, endormiscat, mirava de tant en tant el carregament que duia. Quatre caixons, dos sacs, dues selles de cavall, un feix de ferros i la caixa forta del Banc Dawson, que s’havia traslladat de població. La caixa era una pesant baluerna de ferro, amb un pany rodó, enorme, al mig. No sabia què contenia, però li havien recomanat de tenir sempre el rifle a l’abast de la mà, durant tot el viatge. Segurament saquets d’or. A Califòrnia, a les darreries del segle passat, l’or circulava amb molta llibertat.

Francis Carrel treia el cap a cada estació, mirava com pujaven els escadussers viatgers, espiava encara un moment així que el tren arrencava i després, quan el comboi havia reprès la marxa, s’abaltia novament, en la penombra del rústec vagó, repenjat contra les sa¬ques, que semblaven contenir llana. No passà res de particular fins que foren a Santa Anna, vora Cowley. En la petita estació veié dos homes que transportaven un enorme bisó mort. S’estranyà que amb aquella calor pretenguessin de carregar una bèstia morta dalt d’un tren. Després pensà que allò no podia ésser sinó la pell, altrament dos homes no l’haurien poguda traslladar.

Efectivament, quan el cap d’estació pujà al vagó per dirigir l’operació de càrrega, li explicà que era una pell a mig adobar, farci¬da de palla. Els dos bastaixos dipositaren la baluerna al fons del vagó i tornaren a descendir. El cap de la bèstia, amb les conques buides dels ulls, tenia un tirat entre tràgic i grotesc.

Quan el tren estigué en marxa, Carrel s’acostà a l’animal farcit i el tustà amb el peu. El buit dels ulls l’impressionava. Hi tirà un sac a sobre i retornà al seu lloc.

La plana s’estenia, ara desèrtica. Més avall hi haurien valls del sud, els rierols animosos, les vinyes i les agrupacions d’alzines. Allí eren encara en ple desert. I a ell li tocava de viatjar acompanyat de la pell d’un animal mort. Els animals es caçaven amb armes de foc, i el Winchester, feia poc aparegut, era la dèria de tots els bons ca¬çadors, i de no pocs bandolers. Ell tenia un Winchester. Estirà el braç per examinar-lo i no el tustà. Cinc minuts després encara cer-cava afanyós, adelerat, per tot el furgó, el seu rifle. Hauria jurat que a Santa Anna el tenia. Ningú sinó el cap d’estació i els dos bas¬taixos que portaven la pell…

S’assegué, perplex i amoïnat. Començava a estar aprensiu. Ana¬va recordant detalls. Els dos bastaixos havien descendit del vagó. Ell mateix havia vist com saltaven… No, no. Només n’havia saltat un per la porta de la dreta. Ja ho recordava, ara: l’altre havia saltat per la porta de l’esquerra, dient que per allí faria més dret. I aquest se li devia haver emportat el Winchester ; no se n’estranyava, per¬què era una arma molt cobejada. Hauria de telegrafiar en arribant a Cowley, demanant que cerquessin el malfactor.

S’adonà que el sac havia lliscat del cap del bisó i s’aixecà per tornar-l’hi a posar: no podia suportar les buides conques sota el front carregat.

S’agenollà vora l’animal i recollí el sac de terra. I acte seguit el tornà a deixar caure. Per un dels forats d’ull sortia un canó de revòlver que l’estava apuntant.

—No et moguis.

Des de dins del cap farcit la veu sortia amplificada, commina¬tòria. No podia fer altra cosa que obeir. Aixecà lentament les mans i romangué agenollat.

La pell del bisó s’enretirà i de dins en sortí un home, que no deixava d’apuntar-lo amb el revòlver.

—Les claus.

Volia dir les claus de la caixa forta del banc. Carrel era un home fort, però el pallard que tenia al davant era jove i donava la im¬pressió d’anar per feina.

—Les claus!

I acte seguit va saludar-lo amb un cop de bota a les costelles. Carrel s’encongí. Sentí una revifada d’ira i se li abraonà a les ca¬mes. Rodolaren els dos per terra, els sacs i la pell tan aviat els queien a sobre com els rodolaven per sota. Un moment, semblà com si l’home assaltant estigués decidit a engegar-li el tret, però Carrel aconseguí de fer-li saltar el revòlver lluny. Finalment, va poder do¬nar-li una bona empenta que va fer-lo tentinejar fins a la caixa de cabals, on topà de cap.

El tren xiulava a les envistes de Cowley. Pel costat esquerre del tren s’acostaven dos genets galopant a tota velocitat. Devien ésser els còmplices, que venien a recollir els saquets. Carrel, els veié apropar-se al tren, cares ferrenyes, cavalls suorosos. Li feien senyal, prenent-lo per l’assaltant.

Carrel va saludar-los amb la mà. Després, girant-se un moment, recollí el cap del bisó i els el llançà fora del tren.

—No portàveu un bisó? —preguntà el cap d’estació—. M’ho han dit de Santa Anna estant.

—Aquí el teniu —respongué Carrel assenyalant l’home, encara estirat a terra. A propòsit: voldria telegrafiar a Santa Anna. Guar¬deu-me un moment la caixa forta, voleu?