de quatre en quatre…
oferint-me així solucions poètiques per accelerar el procés de petoneig de pollets, com ara: «que si la lloca fos a Bei-jing (de cinc en cinc)», «que si la lloca es digués Lluís (de sis en sis)», «que si la lloca fos a Falset (de set en set)», «que si la lloca no em fes el buit… que si la lloca fos a Masnou…»
Em va marcar tant, la tendra poesia, que encara ara no puc veure un pollet (petit o no tan petit) sense posar-me vermell de vergonya.
En els meus temps de col•legial encara ens feien fer «composicions» sobre ternes tan originals i estimables corn «La Primavera», «L’amor a la pàtria», etc. A cap mestre no se li hauria acudit d’encarregar-nos un «dossier» sobre la droga, el suïcidi, les foques màrtirs o les campanyes antitabac com els que ara es munten a base de documentació fotocopiada.
[…]
Una de les meves primeres composicions escolars la recordo especialment perquè em forní l’ocasió de fer el descobriment que més endavant revelaré al pacient lector.
En aquella època les escoles organitzaven poques, curtes i molt espaiades sortides, potser perquè la idea era que els pares pagaven perquè els infants acumulessin coneixements llibrescs i no perquè els portessin a passejar. Ara, en canvi, corn aquell qui res, hom expedeix una classe sencera als Alps, si no al Marroc o a Turquia. En tota la meva vida escolar, ho confesso, jo vaig ser conduït en dòcil ramadet col•legial a tres dels indrets més exòtics que hom pugui imaginar: les Planes, Tiana i —en un
moment de follia viatgera del nostre professor— al Papiol.
Cada una d’aquestes sortides comportà, lògicament, l’obligació de presentar després una composició que en fos la ressenya circumstanciada.
La que jo vaig compondre, suant sang i llàgrimes, venia a dir, aproximadament:
«Em vaig llevar a les sis, vaig anar a escola i vaig trobar-hi els altres. Vam pujar a un autocar i vam arribar a les Planes. Vam baixar de l’autocar i vam veure molts arbres. Vam dinar per terra i vam riure bastant. Vam tornar a pujar a l’autocar i vam arribar a l’escola. Vam tornar a casa i va ser bastant interessant i divertit».
El mestre va triar la meva composició per llegir-la en veu alta a classe. Jo, tímid com era, suava d’angúnia, però per altra banda no cabia a la pell de satisfacció. Molt aviat, però, hi vaig cabre perfectament i fins i tot m’anava folgada, quan vaig comprendre que si el mestre presentava als meus companys la meva composició era com un model de «com no s’ha d’escriure».
A continuació presentà la «seva» versió de la «meva» composició, que començava més o menys així:
«Amb la il•lusió de l’excursió que havíem projectat, aquell dia em vaig despertar més d’hora que de costum. A l’escola ja m’esperaven els companys, al peu de l’autocar que ens havia de portar a…»
Va ser, deia abans, la primera vegada que vaig comprendre que, com a escriptor, jo tirava més aviat a mediocre.
