La base de dades de les Lletres Catalanes
Home de gran cultura, casat i pare de família va començar el seu interès per la literatura als pocs anys, quan es va interessar pels llibres del seu oncle, com per exemple Don Quixot de La Manxa, en una edició molt antiga. Als 10 anys va decidir que volia ser escriptor, un dia que va passar per davant d’una botiga del poble i va veure un dibuix d’un home vestit de manera molt estranya que escrivia amb una ploma, aquest home era Cervantes i va decidir que volia ser com ell. Aquesta nit, va escriure el seu primer poema que tractava sobre la seva habitació.
Els seus inicis es consideren totalment castellans, encara que poc després va descobrir el francès. Als 17 anys es va decidir a estudiar la gramàtica de Francesc de Borja Moll, amb la qual va aprendre català ell sol. Anys després es va llicenciar en filologia hispànica i es va fer catedràtic de la literatura catalana.
Coneixedor també de la literatura francesa, portuguesa i italiana, a partir de 1981 va començar a publicar les seves obres com Cor de pàgina esbrellada o Vora un balcó sota un mar inaudible.
El 1986 és traduït a l’anglès Poems from the spanish islands, a la universitat de Nova York. Durant aquest període va escriure algunes obres més fins que en 1989 se li concedeix el premi Cavall Verd de tradició poètica. El 1990 es tradueix també a l’alemany una altra de les seves obres a la universitat de Frankfurt i és el 1992 quan publica els seus primers contes infantils i poc després una obra més juvenil.
Entre 1995 i 1996 rep alguns premis literaris com el premi de la ciutat de Palma Joan Alcover, el premi dels Jocs Florals de Barcelona, el premi Carles Riba, entre molts altres.
Ha publicat al costat del dibuixant Francesc Calvet un conte i un llibre, Abissínia, traduït a idiomes com el xinès, entre d’altres.
Avui dia, Ponç Pons exerceix com a professor a l’IES Miquel Guàrdia de la seva ciutat natal.
Diario de Menorca, Diario de Mallorca, Última Hora, Lluc, El Mirall, Revista de Menorca.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Encallat entre els bruts
esquelets destrossats
de vaixells a una platja
ignorada i ardent
pel sol fort del migdia
amb els ulls abrasats
de claror sent el gust
llatzerant de la sal
resignada que cou
estrangera i silent
assumeix savi d’anys
la bellesa cruel
de ser un home vençut
sense llengua ni pàtria.
Tutto che mi resta è già perduto.
Quasimodo
Les roses de Ronsard ja s’han marcit
i Déu és ara sols un record més
Hi ha mars enllà de l’illa que no he vist
i llocs de mapes verds on mai no he estat
La nit és una cambra enmig del món
la vida un buit que amb mots ompl de sentit
On són les neus que va cantar Villon
Del magma espès del goig n’he tret dos fills
de l’íntim pou dels anys un vers d’enyor
El vell mussol enguany no ha regressat
ni han fet els pardals niu al meu cambró
Somii aquell Son Bou immens d’infant
M’estic fent vell i torn a llegir Shakespeare
Text:
A Fernando Pessoa
No ho creuràs, però res.
Els capvespres me’n vaig
a S’Estància i tot sol,
envoltat d’animals,
pod ullastres, escric
fins que és tard i ja fosc
m’assec dins la cabana
de còdols i entre espelmes
convers amb Déu que tracta
d’apaivagar integristes,
defuig reaccionaris,
té por de talibans.
Com en el bell poema
d’Ernesto Cardenal
on parla dels trapencs
que s’aixequen de nit
i encenen les mampares
i obren els seus Salteris
i els grans Antifonaris,
jo encenc voltat de moixos,
gallines, bens, tortugues,
tot el meu espelmari
i res a Déu pels fills.
Sé que no em salvaré,
menorquí expoliat,
de la insomne passió
de llegir tots els llibres.
En el fons crec de cor
que tot és sembrar fum
i encalçam en va el vent
de la Literatura.
Tanmateix ja he viscut
conformat els meus cinc
minuts banals de fama
i ara tenc tot el temps
del món per descobrir
qui sóc, d’on vénc i on vaig.
Potser fóra millor,
ple de vida i bondat,
caminar per la neu
sense petges ni rumb
i no dir res com Walser.
Tanmateix d’aquest foc,
incurable desfici,
sols en quedarà el nom
en un llibre de text,
un carrer dedicat,
una estàtua amb coloms.
Escrivim per ser eterns
i al final ens morim.
He burxat, per trobar
les arrels del neguit,
la ferida que du,
sinuosa i roent,
de ca nostra al portal
lusità del teu pis.
Tu ja saps que el poder
literari fa olor
de podrit i ha perdut
la vergonya i el cànon.
Per açò, retirat
de feruma, escrivisc
com si no hi hagués món
i fos l’últim parlant
d’una llengua ja morta.
Al final sé que tot
serà res i no hi ha
més futur que l’oblit,
però crec que ha valgut,
a pesar del dolor,
la pena aprofitar
per fer versos la vida.
L’amor que us hai en totes les parts m’ascla.
Jordi de Sant Jordi
Desvetllat per neguits lleganyosos de mots,
veig la lluna que lluny deu brillar a Belleville
i em retorna descalç per teulats plens d’enyor
al mansàrdic embruix d’un París que era festa.
Jo tenia llavors fe vermella en Kropotkin,
febre d’àngels com Rilke i més fam que Vallejo.
Jo llegia temptat d’insurgent negritud
Aimé Césaire, Senghor, i escrivia llogat
a l’infern de Rimbaud, marginal, àvids versos.
¿Tant de temps ha passat? ¿No sóc ja aquell encès
jove d’àgils sentits que, en un gest amistós
de mitòman, llançà per Celan flors al Sena?
¿On són ara les neus de Villon o les roses
de Ronsard o les nits emporxades que, lent,
aprenia a Camus l’alfabet de ser un home?
Jo admirava Gauguin, jo també era Madame
Bovary i, amb els ulls sense alè pel Voyage,
exhumava atordit l’aspra prosa, el discurs
gargallós del calvari inclement de Céline.
Ara sé que cap cop simbolista de daus
no podrà mallarmós abolir mai l’atzar
ni cap líric vaixell no em durà cap al sud.
Existesc perquè escric. Pàl.lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable el poema.
Jo no vaig seure mai al Deux Magots o al Flore,
ni vaig ser-te infidel ni et vaig dir cap mentida.
Jo em cercava gelós de ser lliure per verds
bulevards de bell nom que amb els dits balbs d’hivern
ja evocava abocat sobre un atlas romput
quan als límits del vent naufragaven gavines.
Trescador de carrers utrillans que conec
com els grops de la taula tacada on escric,
duc gravat a la pell salabrosa el perfum
d’una tarda estival que, feliç i estranger,
al vell Bois de Boulogne, amb tendresa i pa dur,
vaig llegir, lluminoses, les Cartes a Theo.
Madur d’anys i records que rosega l’oblit,
menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos,
t’estimava i t’estim amb un cremant amor…
Mentre et mir segrec ara, estigmat, poesia.
Jo també em moriré a París amb ruixada.
No puc ésser ni sóc més que literatura!
Llueve sobre mi infancia
Octavio Paz
I
Vora el mar brau del nord dret veig ploure la pluja
Rere aquest nus al coll s’amuntega la infància
No viurem ja mai més els hiverns crus de l’illa
Ni al furtiu safareig nedarem mai més nus
Ara el temps esburbat presagia eixorquesa
I un retorna feliç als versos dalt sa cambra
Corríem pels hortals d’espessa fruita lliures
Jugàvem a foners per camps sembrats de cards
No sabíem alegres que fóssim tan pobres
El sexe no era encara afronta ni pecat
Les vetllades s’omplien de contes i mites
El vent sencelistrava al cor ple de bondat
II
Fills del mar i la calç amb camamilla als ulls
Descobríem els noms dels ocells emboscats
Ens vestíem de llum a les platges ardents
Amb sorra esmerilàvem gregament el cos
La sal creixia als patis verds sota el raïm
No sabíem que el món existia i que enllà
De les costes de l’illa hi hagués altres déus
Un vell atles romput em va obrir tots els ports
Vaig llegir l’Odissea entre mates i pins
On són ara els senders desvirgats de Son Bou
O els tendals de canyís vora els verds tamarells
Sobrevolen Addaia sornuts gavians
Aquí encara hi ha gestos de Guerra Civil
Des d’una illa de mots,
entre ullastres i llibres,
mentre sent escoltant
la bellesa del vent
que escriure és respirar,
comprendre, fer l’amor
i l’art ens humanitza,
t’ho diré passional:
t’estim i sense tu
res tindria emoció
ni seria tan cert
açò que en diuen viure.
Amb les llengües del cor
i tinta com el mar
generós de les illes,
sembram versos per fer
florir lliures i oberts
al sagrat cos del món
sentit i veritat.
Més que d’on hem nascut
som del lloc que estimam
i lectors agraïts
que tenim el que dam
feim diversos un sol
gran poema on no hi ha
més pàtria que la vida.
Al darrer món de Tomis,
cobert de terra estranya,
en una tomba ignota
que el vent salí colpeja,
potser visquis encara
en el record d’antigues,
enamorades dones
i et cantin vells poetes
com jo mateix que, líric,
madur, pausat, els versos
i plany dolgut, romànic,
la nostra vida incerta.
El temps, que tot ho esfondra,
solida el teu prestigi
i fa el teu nom de mestre
per sempre inesborrable.
Però ja clàssic, mite,
amant d’amor, ni el sexe
perdura i és inútil,
llorer marcit, la fama.
Tots som llavor d’oblit.
El celistre que corca
quaderns, carpetes, llibres,
ho amara tot de sal.
Ser feliç és un plagi,
escriure un deure amarg.
No vivim, les paraules
ens desviuen i ens fan,
cercadors enfebrits
de bellesa, perduts
presoners d’una pàgina.
Naufragam en gargots.
A l’Olimp, pura ossera
de castanyers i núvols
que el càlid sol grec besa,
els déus també s’han mort.
Tot és fum i no hi queda
ja res etern, Ovidi.
People change and smile, but the agony abides.
T.S. Eliot
He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l’enfront de Llucalquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven en terra els seus fruits
Pel barranc verd d’Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d’un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d’antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les síquies la gent llença llaunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d’aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S’omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L’idioma en què escric no l’entenen ni els morts