Màrius Sampere i Passarell

Amb un any de vida els seus pares se separen. Estudia a les escoles del barri, tot just acaba la Guerra Civil, i posteriorment cursa el batxillerat a l’Institut Balmes i en una acadèmia privada.

Entre 1939 i 1949 fa les primeres temptatives poètiques en castellà. És a partir del 1942 que, en tornar a viure junts els seus pares, s’estableixen a Sant Adrià del Besòs. Entre el 1944 i el 1945 treballa en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona. Treballa en aquesta professió fins al final de la dictadura. Amb l’inici de la democràcia i el restabliment de la Generalitat es converteix en funcionari de l’administració en qüestions d’assessoria i normalització lingüística. El 1953 estudia solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Aquesta formació el porta a compondre lletres per a cançons i també música, sobretot entre el 1963 i el 1967, per al Grup Estrop. No és fins a finals de la dècada dels cinquanta que comença a projectar-se socialment com a poeta.

Cap a 1958 comença a escriure les primeres poesies en català. La seva obra, tot i que en un inici té escassa difusió, perfila un dels poetes més destacats i notables de la seva generació. En aquest sentit, el 1961 i el 1962, de retorn d’un viatge a Escòcia i Anglaterra expressa les seves impressions en el que es convertiria en el seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil que el precediria L’home i el límit, amb el qual guanya el Premi Carles Riba el 1963. El recull no surt publicat fins tres anys més tard. A final dels anys seixanta l’autor s’estableix professionalment a Santa Coloma de Gramenet, i el 1969 es casa amb Maria Carme Tarrés. El 1972 és nomenat Mestre en Gai Saber, Flor Natural a Zuric, Viola a Brussel·les i Englantina a Ginebra. Dos anys més tard guanya el Premi President Macià a Amsterdam amb poemes que apareixen dins el recull Poemes de baixa freqüència, i el 1975 torna a guanyar un nou premi, el Ribas i Carreras de Blanes amb aquest mateix recull, publicat el 1976, un volum que aplega gairebé la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973.

Durant la dècada de 1980 tenen lloc dos canvis importants en la seva trajectòria: una dedicació més professionalitzada i un compromís estable amb la publicació de les seves poesies. El 1980 queda finalista del Premi López Picó de Vallirana, dos anys més tard guanya el Premi Jordi de Sant Jordi de València amb Samsara, i el 1983 és un dels finalistes del Premi Vicent Andrés Estellés amb Qüestions menors. El 1984 és guardonat amb el Premi Miquel de Palol de Girona per l’aplec Llibre de les inauguracions. Posteriorment publica altres reculls de manera més o menys regular entre els quals destaquen Oniris i el tret del caçador (1987), L’ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995), Demiúrgia (1996), que rep el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes, Thanatos suite (1997) i l’antologia Si no fos en secret (1999).

Amb el canvi de segle la seva trajectòria es veu plenament reconeguda pel públic, la crítica i les institucions, i rep nombrosos premis i distincions que el posicionen definitivament com un dels poetes més importants de l’actualitat. Amb Subllum (2000), rep el Premi Crítica Serra d’Or (2001), i amb Les imminències (2002) el Premi de la Crítica Catalana de poesia (2002), el Premi Nacional de Cultura de literatura (2003) i el premi Ciutat de Barcelona de poesia (2003). La ciutat de Santa Coloma de Gramenet instaura, l’any 2005, el Premi Internacional de Poesia Màrius Sampere en honor a la seva trajectòria. L’any 2009, el recull Altres presències (2008) rep el Premi Cadaqués a Quima Jaume.

La seva trajectòria i el conjunt de la seva obra són reconeguts el 2010 amb el X Premi Jaume Fuster, que és atorgat a través de les votacions dels escriptors socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El mateix autor ha desmentit a aquells que l’han inscrit en la tendència poètica anomenada realisme social i es considera més aviat eclèctic. Així, s’interessa per la poesia de Jacques Prévert, Quasimodo i Eliot, tot i que en els seus inicis se sent molt a prop de Gabriel Ferrater. La seva poesia tracta, de manera constant, la tragèdia humana, no necessàriament transcendent, protagonitzada per l’amor, el dolor i la mort. Al llarg de la seva producció poètica deixa entreveure les seves preocupacions metafísiques, mostra tendresa i ironia, es deixa endur pel sarcasme, i en algunes ocasions pot ser fins i tot irreverent. El seu estil arriba a transmetre confessions personals, plenes de clarobscurs, on la contradicció forma part de la reflexió i de la naturalesa del poema.

Amb vuitanta anys complerts, Màrius Sampere manté intacta la seva capacitat creadora i sorprèn per la seva singularitat i experimentació constant. El 2010 apareixen dos nous reculls poètics, La ciutat submergida, que recull la seva obra pòetica inèdita del 1970 al 2008, amb un pròleg de Carles Duarte, i L’estació dels espiadimonis. Aquest mateix any publica, també, la seva primera novel·la: El gratacel. Quatre anys més tard veu la llum el recull, de setanta-un poemes, Ningú més i l’ombra (2013), Premi de la Crítica Catalana al millor recull de poesia de l’any. El mateix any publica el recull de proses autobiogràfiques L’escala de cargol, encarregades originàriament per la revista de Santa Coloma Fòrum-Grama i que inclou, a més, poemes i fotografies de l’autor. El 2015, de nou, tres publicacions més, els reculls 123 i L’esfera insomne, que rep els premis Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia i Lletra d’Or, i el volum Dorm; Els espais ocupats. El 2017 publica el seu últim poemari, Dèmens, i poc abans de morir, la novel·la Àlien i la terra promesa (2018). Aquest mateix any, apareix a l’anglès, Unsleeping Sphere, traducció de Sam Abrams de L’esfera insomne.

En paraules de Lluís Calvo, escrites el 2014, «Màrius Sampere és un autor que sempre es llança a les piscines més glaçades. Semblaria que la seva llarga aventura poètica ja hauria fixat, a bastament, unes bases sobre les quals caminar en terreny ferm. O una certa rutina. Però Sampere és un tità que defuig les certeses i els terrenys fressats. […] Als seus vuitanta-cinc anys l’autor es permet el luxe d’escriure com li dóna la gana, sense demanar permís a ningú i sense seguir de manera mimètica els camins anteriors. Tot plegat amb una llibertat miraculosa i sense complexos. Una lliçó per als poetes actuals.»

En paraules de Mireia Vidal-Conte, escrites el 2015, «Quina sort que escrigui en la nostra llengua!! Quina sort poder parlar d’un autor català que podria haver nascut i enriquit altres literatures ‘nacionals’ –petites o grans, però al cap i a la fi, ‘locals’– i, en canvi, des ‘d’aquesta llengua que diuen que es mor’, va il·luminant les lletres universals –i a nosaltres, aquells que exigim també lectures d’escriptors ‘no petitets’, ‘no locals’, sinó de mides XL.»