FELIP II, EL REI MECENAS
Catòlic, diabòlic, melancòlic.
Molt Sacra Majestat per als seus súbdits,
per als flamencs, Dimoni del Migdia.
El monarca Felip II guardava,
tancats en una cambra molt secreta,
llenços amb Venus del Tizià,
tot delint-se amb la carn —com la lleona
que acaça la gasela esporuguida—
i menjant-se amb els ulls, no amb els queixals,
aquells pits i aquells sexes.
El monarca, en silenci,
sospirava.
HIERONYMUS BOSCH, EL PINTOR
Plural era el Jardí de les Delícies:
Jardí i Infern i Paradís alhora,
que els cortesans podien admirar.
I Hieronymus Bosch
beatament pintava
estranyes criatures i paisatges de somni,
mentre escoltava música
de violins i d’espinetes.
EL JARDÍ DE LES DELÍCIES
Diferent era el món
abans del tan temut Diluvi Universal.
Era de nit, i exactament
cent mil mil•lions d’estrelles
de la nostra galàxia
tímidament espurnejaven
fins que esclatà una intensa resplendor
que il•luminà el Jardí.
(Els raigs del sol tardaren vuit minuts
en arribar a la terra).
I quina meravella!
Prats verds i dolces músiques,
i noies blanques, tendres, rosses, nòrdiques,
i noies negres, esveltíssimes.
Imitant els perversos adamites
—una heretgia que condemna Roma!—
dones i homes es besen i acaronen
amb pagana innocència,
i els més audaços s’emparellen
dins de flors transparents com el cristall
o dins de grans conquilles: plàcids tàlems marins.
I hi ha fruits abundosos
que del plaer són símbol:
la móra, la cirera, la maduixa,
les tres de pell vermella
i de polpa ensucrada.
I es veuen flors, semblants a les roselles,
amb una aroma d’opi
que condueix als somnis.
I altres flors ni tan sols imaginades.
En l’horitzó s’albiren
enormes torres, fetes
amb estranys minerals
d’algun llunyà planeta
i coronades per altives cúpules
(qui sap si d’àgata i crisòlit).
Volen pel cel ocells i peixos,
i entre les aus s’observen caderneres
i pinsans i collverds, i es veu una òliba
que —distant de l’afecte de Minerva—
s’abraça amb un donzell.
Com en un circ desfilen els quadrúpedes:
panteres i senglars i dromedaris
i cérvols i cavalls.
I encara hi ha més coses:
heus ací un alambí —símbol alquímic—
per destil•lar mercuri
i no pas aiguardent:
aiguardent que plauria
a tots els convidats
per tal de submergir-se en la embriaguesa.
I és que em miro i remiro les figures
i, curiosament, ningú somriu.
Una trista luxúria?
No en va el savi Todallus
—un vell monjo irlandès—
va deixar escrit que els condemnats
havien de conèixer aquest paratge
—ni que fóra tan sols per uns instants—
perquè, en tornar a l’Avern,
més dur seria el seu suplici.
I és per això que penso
que, a pesar de la brisa perfumada,
dels cossos nus i joves, desitjables,
i dels càntics de festa,
ben pocs gaudien del Jardí
tot tement el demà que els esperava.
Per dir-ho molt breument:
rieu, danseu i forniqueu, que s’aproxima l’hora.
L’INFERN MUSICAL
Se sentia un soroll escruixidor.
Tot d’instruments: tambors, clarins, trompetes
i una arpa gegantina i un llaüt
amb homes atrapats entre el cordatge
com mosques a la mel, pardals al vesc.
I una enorme i rosada cornamusa
que és símbol dels prostíbuls i la gresca.
(Ja ho deia un llibre —parodiant els clàssics—
que tres plaers hi ha al món: dormir en bordell,
afartar-se en taverna i cagar en prat).
I és per això que algú excreta per l’anus
una bandada d’orenetes
i un altre florins d’or.
Però el que s’estremia era el paisatge
d’un cel incandescent
i cases calcinades.
Hi ha un home devorat per sis llebrers
i uns altres traspassats per una llança.
També en el quadre hi ha un garrí
cofat com una monja —una beguina—
que intenta besar un vell.
I un cadàver amb dues salvatgines.
I la Gran Meretriu de Babilònia.
I un estrany ésser que, amb les mans
com branques sense fulles,
està palpant amb goig una donzella.
I algú que surt d’un ou (l’Ou del Diable).
I exèrcits derrotats.
No trobareu cap flor sobre cap tomba,
que aquí les semprevives
són sempre sempremortes.
Més cendres a la terra,
més llamps al firmament.
Cal tant d’horror en la pintura?
Bagdad! Bagdad bombardejat pels míssils!
ben pocs gaudien del Jardí
tot tement el demà que els esperava.
EL PARADÍS, L’EDÈN
Textualment la Bíblia narra
que «a l’Edèn va plantar
Jahvè Déu un Jardí
on va posar-hi l’home».
I era un Jardí amb un riu d’aigües claríssimes
(que alguns li deien riu de llet i mel).
I era un Jardí orejat pel ventijol
(que alguns li deien zèfir).
I era un Jardí de cedres olorosos
i una remor de tórtores
(que alguns li deien Paradís).
Jahvè Déu va formar d’una costella
d’Adam el cos de la muller,
i Eva i Adam eren feliços
i estaven nus «i no tenien
cap rubor l’un de l’altre».
Jahvè Déu apareix
vestit amb una túnica vermella
i enmig d’Eva i Adam:
un Adam pensatiu i una Eva genuflexa.
En aquell Paradís
—lloc de verdor i molt delitable—
tot era pau: una font clara
i uns animals d’una rara blancúria,
entre ells un unicorn
que beu molt mansament i que somia
reposar el cap sobre la falda
d’alguna noia verge.
També hi ha multitud d’animalons:
ocells, amfibis, peixos…
Cap ombra de pecat s’endevinava:
i és que era el Paradís del primer dia.
Tot i així en la pintura s’intueixen
una Pomera i una Serp.
