Gemma Gorga i López

A l’ombra de l’eucaliptus, les paraules
se’ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
les desprengués d’un quadre de Botticelli.
Primavera és quan la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l’espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament en la casella de la llum.

S’ESQUERDA i finalment es trenca el plat que em conté, el plat
on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar
el que sóc. S’esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que
contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin
escampall de lletres, com si també s’hagués trencat el diccionari).
Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos
estès a terra. Qui m’ha deixat relliscar d’entre les seves mans,
com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com
s’esmicola un plat. I contemplar l’ànima, càlida com sopa, sobre
les rajoles que callen.

LA inèrcia és una estranya propietat de la matèria. Quan marxes,
per exemple, l’aire conserva l’escalfor del teu cos durant una
estona, així com la sorra guarda tota la nit la tebior trista del sol.
Quan marxes, per continuar amb el mateix exemple, les meves
mans persisteixen en la carícia, malgrat que ja no hi ha pell per
acariciar, només la carcanada del record descomponent-se al buit
de l’escala. Quan marxes, deixes enrere un tu invisible adherit a
les coses més petites: potser un cabell a la coixinera, una mirada
que s’ha entortolligat amb els tirants del desig, una crosteta de
saliva a les comissures del sofà, una molècula de tendresa al plat
de la dutxa. No és difícil trobar-te: l’amor em fa de lupa.

PESAVEN el cos uns minuts abans de morir. Pesaven el mateix cos
uns minuts després de morir. Una simple sostracció matemàtica els
havia d’indicar el pes de l’ànima. Hi penso, ara, mentre sostinc el
llibre nou entre les mans, les paraules encara untoses com les plomes
d’un ocell nascut de poc. I em pregunto si, un cop llegit, també
pesarà menys. Com un cos quan perd l’ànima.

SÈIEM al voltant de la taula. De vegades, érem tretze a compartir
aquella llum que se’ns trencava entre els dits, prima com pa àzim.
De vegades, érem només dos, possiblement tu i jo, o només les
nostres ombres que tenien gana. De vegades, seia una sola persona
i amb els dits temptejava la fusta, com qui busca el plat tebi on
escumeja la claror.
Fins que un dia vam saber de la mort gairebé per atzar, com si es
tractés d’un joc: cada vespre quedaven menys cadires disposades al
voltant d’aquella taula. Cansats i envellits, però, encara corríem per
assegurar-nos un seient, per arrabassar-li a la vida l’últim rosegó de
llum.

¿Quant de temps els queda, als llibres, tal com
ara els coneixem? L’olor de les fulles
relligades en l’ordre necessari
per a l’emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l’elasticitat de la llum
—a voltes còncava, a voltes convexa—
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers
que van néixer amb l’ànima de paper
—posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa— quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats
del canvi: les cases s’eixamplaran,
s’estendrà l’espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D’aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.

Si la veu pogués sortir a les fotografies
com hi surt l’ombra o la tendresa –tot i ser
realitats més vulnerables–, sentiria
un cop més el meu pare explicant-me que, abans
de collir una pedra, cal fer-la rodolar
amb el peu o amb una branca per espantar
els escorpins que s’hi amaguen com punxes seques.
Mai no vaig preocupar-me’n. Perquè tenir sis
anys era senzill, senzill com morir-se. En tots
dos casos, no hi havia més secret que l’aire:
respirar-lo o no respirar-lo, com si l’ànima
fos plena de diminuts alvèols que s’obren
i es tanquen. El primer escorpí que vaig veure
va ser al llibre de ciències naturals,
atrapat per sempre entre les pinces severes
del temps. De vegades, però, els llibres no expliquen
tota la veritat, com si no la sabessin
o l’haguessin oblidat camí de la impremta.
Aràcnid que té el cos dividit en abdomen
i cefalotòrax. Res no hi deia del sol
ardent a la llengua, de la por, de l’espiga
travessada al coll. Jo no sabia llavors
que les paraules són immensos icebergs
que oculten sota les aigües glaçades molt
més del que mostren. Com la paraula escorpí.
I ara, mentre el telèfon sona insistentment
–un crit agut de matinada–, mentre em llevo,
encenc el llum, acosto la mà al seu cos blanc
de plàstic que brilla com una pedra al sol,
mentre el despenjo, i dic sí?, i algú em diu que ets mort,
jo només penso en els escorpins, en allò
que volies dir-me quan repeties fes
rodar les pedres, sisplau, fes rodar les pedres.

Cada vespre torno a llegir totes les cartes
que mai no m’has escrit i que guardo en calaixos
transparents perquè els lladres no puguin trobar-les
—¿com veure l’aire en l’aire, la llum en la llum?—.
Existeixen molts passats dins el passat, moltes
memòries que es ramifiquen com petits
capil·lars del temps. També és record tot allò
que no vam arribar a viure, a veure, a dir-nos,
tot allò que se’ns va quedar adherit lleument
al cor, com una pestanya a punt de volar.
Mortes abans de néixer, no per això deixen
de ser ànimes les ànimes. Ni les paraules,
paraules. Només els va faltar l’aigua freda
del baptisme i algú que sabés creure en elles.