Gabriel Janer Manila

Passat migdia, en Carles havia començat a sentir un dolor estrepitós al ventre. Debades pensava què podia haver-li causar aquell dolor que havia començat suaument i havia anat intensificant-se a mesura que el rellotge voltava.

Era un rellotge de caixa, adossat a la paret de la cambra, que en Carles no cessava de mirar amb inquietud.

Volaven les agulles, mentre en Carles sentia que el ventre se li inflava.

La mare d’en Carles començà a preocupar-se, quan va veure que el ventre li augmentava de volum i s’arrodonia. Li havia fet prendre una cullerada de bicarbonat, després li havia portat una tassa d’herbes: una infusió de camamilla amb anís estrellat i tota la cambra havia adquirit el perfum d’aquella bullidura.

Li preguntava inquieta, la mare:

—Però, què has menjat, Carles?

—No ho sé —responia entre gemecs.

—Alguna cosa no t’haurà caigut bé. Què has menjat?

—No he menjat res, foto de casa.

—Si quasi no has dinat… Has menjat albercocs verds, prunes grenyals?

—No.

—Doncs, què has menjat?

Quan la mare va veure que el ventre s’inflava, decidí portar-lo a la clínica d’urgències.

El metge de torn l’observà rigorosament. Li féu moltes preguntes i l’explorà de cap a peus.

El ventre creixia com una pilota.

—Si no fos arriscat —afirmà el metge— m’atreviria a suposar que estàs embarassat.

Però la mare d’en Carles va pegar un crit tan estrepitós que féu trontollar les parets de la clínica d’urgències. De sobte, els metges, les infermeres, els zeladors començaren a córrer d’un cap a l’altre, commoguts pel crit que havia pegat la mare d’en Carles.

El metge la tranquil•litzà:

—Observarem aquest ventre sota la pantalla. Aviat sabrem què dimonis amaga.

Portaren en Carles en una sala obscura. Li aplicaren la pantalla sobre el ventre i advertiren la causa d’aquell dolor funest.

—Miri això,

—Què? —preguntava la mare.

—Veu aquestes ombres?

—Sí, què és?

—En Carles s’ha empassat —assegurava el metge—una paraula.

—Què diu?

—S’ha empassat una paraula. Miri-la com es belluga dins el ventre.

En Carles explicà que aquell matí havia intentat de respondre una pregunta del professor de Ciències i la resposta li havia quedar entravessada. Era una paraula molt llarga que llavors no era capaç de recordar…

El metge li va dir que es tranquil•litzés.

—La farà, la paraula? —preguntà la mare.

—Les paraules —replicà el doctor— solament s’expel•leixen per la boca.

—Doncs, què farem, ara?

Lentament, li pressionà el ventre. Les mans del metge pitjaven amb força. No era fàcil que la paraula sortís, ara que s’havia allotjat dins aquell estómac.

Hi posà, encara, un últim esforç. En Carles féu alguns estossecs i vomità la paraula. Va dir, entre mecs i salivera:

—Monocotiledònia!

I es desinflà aquell ventre, ni que fos un globus.